Contes xinos

Primer de tot demano disculpes a tota la gent que més o menys habitualment visiteu este blog ja que com heu pogut observar fa més de dos setmanes que no he publicat res. Estos últims dies han estat molt intensos per a mi i no li he pogut dedicar lo temps adequat. No entraré ara en los motius que no m’han permès postejar però estos han sigut diversos.
Com us he dit, estos dies han passat moltes coses. Entre les més destacades estan lo viatge a Beijing, l’assistència a una boda xina i lo comiat de Poliana. Com la meva capacitat d’escriptura és limitada i tampoc us vull avorrir en històries llargues, avui, en lloc de fer-vos una extensa narració de lo que m’ha passat últimament us faré un resum per etapes de la meua estada a la Xina. No és un resum de tot lo que he fet a la Xina, sinó que és una exteriorització de les sensacions que he anat tenint al llarg dels mesos en relació a la cultura xina. Crec que d’aquesta manera es veu més clar com he viscut esta experiència.

1a etapa- Sorpresa i expectació
Los primers dies a la Xina són fascinants. Estàs preparat sabent que vens a viure un país tan diferent com este i que has d’estar obert a tot lo que vingue. Tot i això, no pots deixar de sorprendre’t per tot lo que veus. Cada dia que passa et veus involucrat en algun “fet curiós” i no tens temps d’assimilar-ho. Com per exemple anar pel carrer i que la gent se’t quedo mirant com si fosses un bitxo estrany; o donar-te compte que los xinos no tenen cap mania alhora d’anar pel carrer fent sorolls escatològics i escopint al terra.

2a etapa- Adaptació
A poc a poc et vas acostumant a n’estos “fets curiosos” i d’alguna manera comences a estranyar-te menys de les coses. Ho arribes a trobar fins i tot normal. Durant aquesta etapa comences a conèixer gent xina i vas fent amistats que, si més no, t’ajuden a integrar-te. També descobreixes nous restaurants i menjars que no havies provat fins ara que comences a incorporar-los a la teva dieta habitual. Un exemple són els “chaomian” de 5 yuans (50 centims d’€) que mengem al “restaurant” de baix de casa dels que ja us havia parlat en anterioritat.

3a etapa- Normalització i rutina
En esta fase ja et trobes quasi plenament integrat a la vida xina. Vale, no coneixes l’idioma perfectament però ja saps dir algunes frases i comences a entendre alguns dels caràcters que veus més habitualment. Surtes a dinar i a prendre te en los companys de feina. Surtes los cap de setmana i “intentes” emborratxar-te juntament en lo teu amic xino Thomas. Comences a fer la teua rutina diària. Tot i això, sempre hi ha petits detalls que et fan vere les peculiaritats dels xinos.
 
4a etapa- Cansament
Ja cap al final de l’estada comences a cansar-te una mica dels comportaments dels xinos. Lo que al principi et feia gracia i et pareixia curiós ara ja no ho es tant. Comences a contar los dies que et queden per a tornar. S’ha de dir també que personalment aquest sentiment se’m va agreujar ja que durant esta etapa em van robar la bicicleta.

5a etapa- Enyorança
Crec que esta etapa comença ara, quan falta mes o menys una setmana per anar-me’n d’aquí. Los brasilers tenen un paraula molt bona per definir aquest sentiment: “saudade” i significa enyorança però de manera més forta i intensa. És una “saudade” compartida, ja que trobes a faltar lo teu país, la teua família i los teus amics, però al mateix temps també penses en lo munt d’amistats que has fet aquí i com los trobaràs a faltar.

I així estan les coses a una setmana de la meua tornada (exactament lo 22). Durant estos dies espero tindre més temps per acabar de contar-vos com són los meus últims dies per aquí. Fins ara.

Per cert, us torno a recordar l’adreça dels meus àlbums virtuals de picasa on podeu vere més fotos:

http://picasaweb.google.es/marcelmj

Estos dies he estat una mica ocupat i com podeu observar no li he dedicat molt de temps al blog. No és perque no haigo passat res d'important (al contrari) sinó que simplement li he donat prioritat a altres coses. Alguns ja m'entendran. A més a més, per si no fora poc, als xinos se'ls hi ha ocorregut bloquejar lo blog i ara cada vegada que he d'actualitzar em costa el doble de temps que abans.

Pero bé, a lo que anem. Un dels fets més destacats d'estes setmanes ha sigut l'arribada de sa mare de Poli, Rosana. Va arribar ara fa dos setmanes i s'ha instal·lat a l'habitació de  sa filla. Rosana va venir carregada de regals i a mi i a Dawid mos va portar un kit complet per preparar Caipirinhes: Cachaça, got de vidre, sobrets amb "polvos" per mesclar amb la Cachaça, tauleta de fusta per tallar les llimones i un minimorter per picar la mescla. A més també mos va reglar un elegant polo amb la bandera de Brasil.

S'estarà per aquí fins que marxo amb sa filla el 4 de desembre i durant estos dies estem aprofitant per fer turisme itensiu. A més a més, com li va la marxa quan natros arribem de la feina cansats de tot lo dia, ella te ganes de juerga. Per exemple, l'atre dia vam anar a G+ i li va encantar.

A G+ va ser on mos vam acomiadar de Carly, la xica americana. Ahir dijous marxava de Hangzhou  cap a Beijing i d'allí cap a casa seua. Molts han segut los bons moments que hem passat junts i de ben segur més tard los recordarem en nostalgia.

La setmana anterior també va marxar Shubham. Encara que al principi no ens relacionavem molt amb ell al final vam acabar establint una bona amistat que esperem que no es perdo per la distància i que potser en un futur mos tornem a trobar a la India.

Esta vegada no he pogut pujar les fotos. Com ja us he dit los xinos m'estan posant dificultats a l'hora d'actualitzar, però de totes maneres (i si les  circumstàncies personals no m'ho impedeixen) intentaré mantenir lo blog al dia.

再见!

Posats a copiar, los xinos són los reis. Ho fan en la roba, ho fan en los articles electrònics i fins i tot en los edificis. També han après a imitar les costums i les tradicions foranies en certa manera com al nostre país. Per això aquí també han importat la festa de Halloween.

Lo dimecres vam anar a sopar en lo nostre amic xino Thomas. Lo dia anterior havia segut lo seu cumpleanys i li volíem agrair tot lo que ha fet per natros regalant-li un detallet. Mos va portar a un restaurant d’una amiga seua on per primera vegada des de feia molt de temps vam poder degustar menjar més proper als nostres gustos occidentals.

Després d’aquest sopar va venir la festa pròpiament dita. I com no podia ser d’una atra manera, com si no tinguèssem un altre lloc on anar, vam acabar a G+ (i ja ne van unes quantes). Esta vegada però, la visita estava justificada ja que aquella nit era la nit de Hallowen. Tota la sala estava decorada en motius “sinistres” (per no dir còmics ) i los xinos també anaven vestits per a l’ocasió. Però lo millor era que a la sala petita de la disco havien muntat un petit saló de maquillatge on tothom que ho desitges i gratuïtament lo podien caracteritzar amb una aparença “terrorífica”. Jo com podeu observar a les següents fotos em vaig inspirar en les pelis de temor asiàtiques on tots los “fantasmes” que surten tenen la cara pàl·lida. Los meus companys també van arreglar-se a la seva manera. Mereix especial menció lo maquillatge de Poli que pareixia com si l’hagués maquillat un professional per a algun pel·lícula. Mos ho vam passar molt bé rient-nos dels xinos ja que la veritat s’ho emprenien molt en serio i tots ells estaven molt motivats. Us deixo uns quants exemples a continuació.

No ho puc evitar. Esta cultura està tan lligada al menjar que cada vegada que publico algo al bloc  sempre acabo pujant alguna foto en los últims manjars que hem provat. Encara que lo post no estiga relacionat en lo menjar sempre acabo pujant una foto amb alguna especialitat xina. Ho sento molt però esta vegada tampoc serà una excepció.

Lo dissabte los col·legues del departament mos van invitar a dinar a un restaurant de menjar típic Hangzounés. No cal dir que va ser excel·lent. Vam menjar plats en nous gustos que encara no havíem provat. Per exemple, una sopa d’ànec exquisida o unes boles fetes de pasta d’arròs recobertes amb dàtils. A banda d’este dinar, lo motiu secundari pel que mos van convidar era perquè volien que los hi preparés més menjar de la meua terra. Se veu  que amb les presentacions anteriors se’ls hi havia quedat un bon sabor de boca i volien saber com se preparaven estos plats. Per això, per la tarde mos vam dirigir al pis d’una de les xiques del departament i després de jugar la prescriptiva partida de UNO em vaig ficar a cuinar amb l’ajuda de Dawid i Poli. Per a “variar” los hi vaig fer unes “truites de pataca” i unes llesques de “pa en tumaca” que és lo que havia fet a la primera presentació. Van prendre bona nota de com se feia i ja m’agradaria veure a mi com ho incorporen a la seua dieta.

La setmana passada va ser bona en lo que respecta a tindre lo paladar i la panxa contents. Lo dijous un company del departament, Wu, mos va invitar a un Hot Pot. En que consisteix un restaurant d’este tipo vos preguntareu. Lo menjar no deixa de ser xino, pero la diferència rau en la manera de cuinar-lo. A n’estos restaurants cada taula te un foc  de gas al mig. A sobre es posa una espècie de cassola que està dividida per la meitat de tal manera que pot contenir dos líquids independents sense mesclar-se. En lo nostre cas teníem una espècie de sopa de verdures a n’un i un caldo amb sabor picant a l’altre. Una vegada portats a ebullició és hora de començar a posar lo menjar a dins. Lo nostre company xino va demanar una bona varietat d’aliments. Desde verdures com ara les típiques cols xines fins a carns de vedella i de porc tallades a fines rodanxes. Sense oblidar tampoc l’omnipresent tofu amb totes les seues respectives variants. També estaven molts bons uns petits ous de guatlla que li donaven un sentit diferent al menjar. Per a complementar tots estos ingredients teníem quatre platets amb diferents salses per a sucar-hi. A més a més, per si no n’hi havia prou, també mos van servir un plat amb uns llagostins amb patates i verdures exquisits. Com podeu vere la idea de tot plegat és com una “fondue” a l’estil oriental.

 

Lo divendres i encara en la ressaca culinària del Hot Pot però amb ganes de provar coses noves vam anar a un restaurant indi. Shubham, que ja hi havia anat unes quantes vegades, va fer d’amfitrió. Lo restaurant es trobava a Nanshan road que es on estan la majoria de restaurants a la vora del West Lake. La decoració interior era clàssica en petits tocs indis a les cortines i un projector que no parava de mostrar-mos los típics videoclips indis. Confiant en lo gust de Shubham vam deixar que demanés lo menjar. No mos va defraudar. La majoria dels plats tenien uns colors vius i consistien en carns (només pollastre o tossino ja que com sabeu los indis no poden menjar vedella) o verdures recobertes amb salsa. Com podeu vere a les fotos lo contrast que feien los colors rojos, verds i rocs era molt llamatiu. No només lo color era bonic. Lo gust de tot plegat era molt intens i suportablement picant. Per a sucar totes estes salses mos van servir una espècie de pa de pita acabat de fer. En este aspecte me va recordar al menjar islàmics. Lo preu va ser insultantment barat, 45 yuans(4,5 €) i tots plegats vam decidir que hi tornaríem més vegades.

S’apropa l’hora de dinar i paro d’escriure sinó lo teclat s’omplirà de saliva. La pròxima vegada crec que hauré d’escriure lo bloc amb la panxa plena. Només recordar-vos que a la esquerra teniu los enllaços als àlbums virtuals de picasa on podeu vere moltes més fotos. Us deixo  també l’enllaç a la pàgina principal. Zai jian!

http://picasaweb.google.es/marcelmj

Lo diumenge passat vam anar a sopar casa de Helu. Helu és la companya de treball que s’assenta darrere meu i una de les persones que més m’ha ajudat des de que estic aquí a la Xina. Lo motiu de la invitació era tastar los plats de la nostra terra ja que anteriorment no havia pogut assistir a les meues presentacions gastronomicotècniques. Vam anar-hi tots los estrangers que treballem a Huaxin, set en total. Als que ja coneixeu, esta setmana  s’han afegit dos més, lo serbi Milos i la grega Elpida.

Per la meua part vaig preparar unes truites de pataca i uns plats de pa en tumaca. Per sort, la meua amiga, la petita ampolla d’oli d’oliva que em vaig comprar los primers dies, encara ens va poder delectar en la seua substància. Poliana va preparar  dos tipus d’empanadilles: unes farcides de pollastre amb formatge i les altres de plàtan amb formatge. A més a més, entre els dos vam preparar un “chop suey” de verdures amb pollastre.

A banda de natros i Helu, al sopar també van vindre tres amics seus xinos. Ells també van preparar algunes especialitats com ara uns pebrots amb carn boníssims o un peix amb una salsa deliciosa. Realment la taula feia goig de vere com podeu comprovar. Lo sopar va ser un èxit i tant als d’una cultura com als de l’altra los hi van agradar bastant los respectius plats. Per això, segurament en posteriors ocasions tornem a repetir un sopar multicutural com este.

Per acabar vull donar les gràcies públicament a Rafel per donar a conèixer los contes xinos fora de l’àmbit de les meues amistats. Xiè xiè!

Lo dijous vaig fer la meua primera incursió al mon del 7è art. En anteriors posts us havia comentat que coneixíem a Maggie, una xina que a banda d’altres activitats treballava buscant gent (estrangers més concretament) per a fer de figurants a pel·lícules xines. Doncs este dijous mos va trucar oferint-nos participar en una. L’únic requisit era ser home i tenir sabates negres. Inicialment mos va dir que el rodatge s’allargaria fins les 12 de la nit i el preu que mos pagarien seria d’uns 400 yuans (40€). Jo vaig acceptar la feina, més que pels diners per l’experiència  que suposava. El rodatge es feia  a Hengdian studios, un gran poble-plató on tot estava ambientat amb temples, pagodes i altres edificis d’èpoques anteriors. Com a curiositat, allí es va rodar part de la pel·lícula “Hero” utilitzant de fons el palau imperial de l’emperador Qin.

L’estudi es trobava a 3 hores de bus de Hangzhou. El grup d’estrangers que havíem de participar era bastant divers: francesos, letons, ucranians, alemanys, cubans, americans, etc. La majoria d’ells estudiants a Hangzhou. Només arribar a la ciutat, ens van venir a buscar per a portar-nos als estudis. Allí ens van donar sopar i ens van explicar en que consistiria la nostra tasca. En línies generals la pel·lícula anava d’uns soldats alemanys de principis del segle XX que desembarcaven a Shanghai per a buscar una espècie de pedra. Ja mos podeu imaginar a qui li tocaria fer el paper d’estos soldats. Dit i fet, la gent “d’atrezzo” mos va començar a donar les vestimentes. El vestit constava d’uns pantalons i una jaqueta verds de vellut; complementat amb un cinturó de l’època  i un casc adornat en una punxa en la part superior. Per  acabar de posar la cirereta del pastís també mos van donar unes escopetes que tot i ser de mentida tenien una aparença bastant real.

Una vegada caracteritzats només calia esperar les ordres del director i dels seus ajudants. Havia algunes escenes que los soldats només havíem d’estar quiets i rectes com ho estaria un soldat normal. Però la millor va ser l’escena d’acció. Uns dotze soldats asseguts a la part de detràs d’una camioneta havíem de baixar amb l’ordre del general. Ràpidament agafàvem un grup de camperols xinos i los arraconàvem a un costat. Quan estaven tots junts els apuntàvem amb l’escopeta fins que el general ens ordenava de quadrar davant d’ell. Tot això repetit unes 4 o 5 vegades. Tot plegat pot parèixer una mica violent però ja se saben les exigències del guió. Al acabar l’escena tots natros mos disculpàvem amb los xinos dient-los “dui bu qi!” (ho sento en xino).

El rodatge es va allargar més del compte i jo li vaig dir a la responsable que ens havia portat allí que lo dia següent havia d’estar a Hangzhou per a treballar. Per això a les 4 de la matinada, la xica va cridar un taxi que mos portaria a mi i a un altre soldat al tren per a tornar de volta a casa. Tot i estar cansat pel munt d’hores d’espera sense dormir  l’experiència em va agradar i no descarto tornar a participar-hi en ocasions posteriors.

Lo dia següent vam aprofitar per a dormir lo que no havíem dormit al tren. Una vegada aixecats vam anar a comprar les entrades per a Ocean Park. Este era un parc d’atraccions que es trobava al sud de l’illa de HK i hi volíem anar perquè a la nit organitzaven activitats relacionades en Halloween. A partir d’aquí el grup de 8 ens vam separar per la meitat perquè havia gent que volia anar al parc tot el dia. Dawid, Poli, Carly i jo vam decidir anar a visitar la part est de l’illa. Durant tot lo mati i part de la tarde vam explorar els seus carrers i mercats tant a preu com en tramvia. Vam poder comprovar que aquesta part era més semblant a la Xina que coneixíem. La majoria de la gent eren xinos encara que sorprenentment casi tots entenien i parlaven algo d’anglès. També era molt evident el contrast que havia entre els edificis vells i els de nova construcció. Per a dinar vam anar a un restaurant japonès. El menjar va ser escàs però deliciós.

Cap a les 5 mos vam dirigir al parc. Només arribar ja vam començar a vere que part de la decoració estava ambientada amb motius fúnebres. Algunes coses estaven ben aconseguides pero d’altres feien riure. Al llarg del parc havien actors caracteritzats  com a personatges de terror. Lo que més gracia me va fer va ser l’assassí de la motosserra  com podeu vere a la foto. A banda de les atraccions normals també havien 4 o 5 “passatges del terror”. Més que temor feien gracia. Tot i això, estaven molt ben ambientats. Un, per exemple, estava dedicat a les pelis de temor com The Ring. Això si,  los xinos estaven cagadets de por. Lo més espectacular del parc va ser la vista que es contemplava de la costa de HK. Lo més curiós,  dos xinos que vaig vere en la samarreta oficial del Barça. Portaven el nom imprès però no era ni Ronaldinho, ni Henry ni inclús Messi, eren Xavi i Puyol. Cap a mitjanit i ja cansats de patejar-mos tot el parc vam tornar cap al nostre acollidor niu. Abans de gitar-nos, però, li vam regalar un menut pastís de xocolate per a Diego ja que lo dia 1 era lo seu cumpleanys.

Lo dilluns era la festa nacional. Se celebrava la creació ara fa 58 anys de la República Popular de la Xina. Per a “celebrar-ho” vam anar a la platja. Es trobava localitzada a Repulse Bay al sur de l’illa de HK en una petita badia rodejada de vegetació tropical i edificis d’hotels i apartaments. Estava bastant neta, tant la sorra com l’aigua. Molt millor que moltes de les platges espanyoles que estan plenes de gent i de “cement”. Em feia molta il·lusió banyar-me ja que esta era la primera vegada que ho feia al Pacífic. A la tarde després de dinar a un Pizza Hut (aquí els Pizza Huts són restaurants més elegants i amb molta varietat de menjar, res a vere en lo que tenim a casa nostra) vam anar a Stanley Market un petit mercat de carrer que es trobava a una petita localitat prop de la platja.

A la nit i en motiu de la celebració nacional feien focs artificials a la vora del port. Abans però feien un espectacle igual d’espectacular.  Des de l’altra vora de la illa podíem vere com los gratacels efectuaven un “ball” de llums làsers projectats cap al cel. Era impressionant veure com tots els edificis de la ciutat estaven sincronitzats. Al acabar i després d’una estona d’esperar-nos entre la multitud van començar los focs. Van durar uns 25 minuts i van ser uns dels més bonics que he vist mai.

Lo dia següent era l’últim dia útil a HK i l’havíem d’aprofitar intensament. Així va ser. Pel matí vam anar al temple de Po Lin. Allí hi havien diversos monestirs budistes i taoistes i destacava lo  munt de gent que hi anava a resar. A diferència a la religió cristiana ells ho feien amb encens. Per este motiu vam acabar en la roba olorosa com si haguéssem anat a una barbacoa. Després d’aquesta breu visita vam decidir canviar de localització i dirigir-mos a l’illa de Lantau. Allí es trobava uns dels budes més grans construït a l’aire lliure. Gràcies a l’eficiència del transport públic Hongkonés hi vam arribar en un moment. Per a arribar fins on era lo buda vam tenir que recórrer en bus una carretera serpentejant que ens duria a la cima de la muntanya. No cal dir que les vistes des d’allí dalt eren impressionants. Abans de pujar  una escala que ens portaria a la base del buda i com se mos havia fet tard vam anar a dinar a un restaurant proper. Probablement este va ser lo millor menjar des de que estàvem a HK. A destacar el pollastre a la llimona. Ja en la panxa plena i en mig d’una mini tempesta tropical vam visitar el buda per dins i per fora.

Tornant ja cap a la ciutat, a la tarde vam anar de compres pels carrers més comercials. Hi havia per a tots el gustos. Botigues on els preus eren, si fa o no fa, los mateixos o inclús més alts que a Catalunya i d’altres on eren realment baixos. Després de voltar molt vam trobar una espècie de mercat electrònic  i em vaig comprar unes quantes cosetes: 50 DVD-R (6€), un ratolí pel portàtil (6€) i uns auriculars per escoltar música (10€). Abans de dirigir-nos cap al hostel vam sopar  a un restaurant japonès. Esta vegada lo preu era més econòmic i lo sushi estava exquisit. Arribats al hostel i passades les 12 de la nit li vam regalar un llibre a Dawid ja que lo 3 d’octubre era lo seu cumpleanys.

Lo dimecres marxàvem de Hong Kong. Ens vam aixecar pronte per tenir temps per passar la duana i agafar lo tren. Estava vegada teníem llits i vam poder dormir durant lo viatge. Li diem adéu a una ciutat fascinant. Una ciutat que a la primera impressió no t’agrada, però que mentre van passant los dies te va atrapant i et va deixant un bon regust. Una ciutat acollidora i multicultural que està a l’altura de ciutats internacionals com Londres o Nova York.

Quan definitivament vaig saber que vindria a Xina, mentalment em vaig fer una llista dels llocs d’obligada visita. Entre ells estava Hong Kong. Tot i necessitar estendre el visat i el llarg trajecte que comportava (16 hores en tren) valia la pena fer lo viatge. La planificació d’aquest va ser més complicada de lo normal. D’una banda érem 8 les persones que volíem anar (dos xinos, un colombià, una brasilera, una americana, un indi, un polaco i un senienc) i per l’altra la setmana passada eren vacances nacionals a la Xina i ja vos podeu imaginar com deu ser tants de milions de xinos movent-se pel país.

Vam sortir lo divendres 28 a les 2 de la tarde. Lo primer handicap de viatjar durant les vacances nacionals va ser que l’únic tren que podíem agafar era de seients durs. Durs però mil vegades més còmodes que los de la nostra “estimada” Renfe. Per això mos vam armar de paciència i 4 botelles de vi per a suportar millor lo viatge. Dintre del que cap va ser entretingut i mos ho vam passar molt be encara que lo de dormir ho haguéssem de deixar per un altre dia. A les 8 vam arribar a Shenzhen que és la ciutat que fa frontera entre la Xina continental i Hong Kong. Vam passar la duana i ens vam dirigir cap al tren que ens hauria de dur a la ciutat.

Abans però, vam comprar-nos la Octopus card. Aquesta targeta és una meravellós invent que serveix com una targeta moneder i pots pagar al metro, bus, maquines expenedores i altres comerços com els McDonalds o els 7elevens. Lo millor de tot és que funciona mitjançant radiofreqüència. Això vol dir que per a pagar només cal apropar-la al lloc indicat i ja està. D’aquesta manera no te cal traure la targeta de la cartera i pots fer les transaccions més ràpidament.

Després de mitja hora de tren vam arribar a Kowloon la zona on es trobava el nostre hostel. Hong Kong (Xiang gang en xino mandarí, que significa port olorós o algo així) està formada per la península de Kowloon i diverses illes (les més importants són Hong Kong Island i Lantau Island). Des del primer moment que vam xafar l’asfalt de la ciutat ens vam donar compte que era ven diferent de Xina. Per a començar los cotxes anaven per la esquerra (no oblidar que Hong Kong havia estat colònia anglesa fins al 1997). També cal destacar la diversitat de la gent. En una passejada curta pel carrer podries arribar a vere indis, asiàtics, musulmans, negres i alguns europeus. Un clar exemple d’esta diversitat el trobàvem al nostre carrer on separades amb uns pocs metres de distància es trobaven una Iglesia catòlica i una mesquita. A més a més també ressaltaven l’enorme quantitat de botigues de roba, joieries, articles electrònics, etc. Salvant les distàncies es podria comparar amb la mateixa saturació que hi ha a Andorra.

Al arribar al hostel ens havíem d’esperar fins les onze per a que mos donessen l’habitació. Per això per a passar el temps ens vam dirigir al Kowloon Park que es trobava ben a prop del hostel. El parc era molt bonic i frondós. Estava ple de plantes tropicals i llacs menuts. També hi havia una zona on la gent ballava o practicava tai chi.

Al tornar al hostel vam tenir una mica de discussió amb els seus responsables ja que les habitacions que havíem reservat per Internet no eren les mateixes que mos donaven. Al final mos van acabar donant-ne unes que “en teoria” eren millors que les que havíem reservat ja que podíem dormir 2 persones a cadascuna. Res més lluny de la realitat. La habitació que mos tocava compartir a Dawid i a mi era com un zulo. Només cabia el llit encastat entre les tres parets i una taula i una cadira per a dixar les coses. Almenys tenia aire condicionat. Els lavabos comunitaris es trobaven al final del passadís on a banda i banda se trobaven les habitacions dels companys. Us deixo unes quantes imatges de les instal·lacions a continuació per a que us feu a la idea.

Una vegada passada la primera impressió del forat on dormiríem los propers quatre dies, vam dinar a un restaurant cantonés. El menjar estava prou bo però hi havia poca quantitat. A la tarda ens vam dirigir a l’illa de Hong Kong per a pujar al Victoria’s Peak. Abans però, vam poder contemplar los increïbles gratacels que s’acumulaven un detràs de l’altre. Cadascun era diferent de l’altre i tots tenien les seves particularitats. Hi havia edificis per a tots los gustos. Molts d’elles eren preciosos però també n’hi havia uns quants que eren bastant cutres. Vam pujar al Peak amb una espècie de tramvia cremallera que pujava per una pendent empinadíssima. Una vegada a dalt vam continuar pujant fins al mirador que es trobava a sobre d’un centre comercial. D’allà dalt vam poder contemplar una de les vistes més espectaculars de la ciutat. D’una banda es veia el mar i les illes subjacents i de l’altra tots els edificis que hores abans havíem vist des de baix. A més a més, vam coincidir amb la posta de sol. L’escenari no podia ser més idíl·lic.

 

 

Ja entrada la nit vam baixar del pic per a anar a Lan Kwai Fong. Esta zona de marxa esta formada per uns quants carrers on a banda i banda només hi ha pubs, bars i discoteques. L’ambient que hi havia era molt bo i com us havia dit abans aquí també es notava la gran varietat multicultural. Dawid, Carly i jo per a variar vam fer botellon. Més tard, abans de tornar al cau a dormir vaig omplir la panxa menjant lo primer kebab des de que estic fora de casa.

 

Xiquets, prou rotllo per avui. Demà la segona part. Si voleu vere més fotos cliqueu a l’enllaç que posa Hong Kong a l’esquerra d’estes linies.

 

Lo dilluns vaig fer la segona presentació des de que estic aquí. Lo ritme és bo, una per mes sense contar lo juliol. Com ja havia comentat vaig estar tota la setmana passada ultimant los detalls per acabar-la pel divendres. Lo tema de l’exposició esta vegada era diferent. La primera era com una presentació personal i ara ja tocava anar una mica més per feina i fer algo més relacionat en l’àmbit de l’empresa. Per això, al triar jo la temàtica vaig decidir parlar d’un tema d’actualitat  a Espanya que al mateix temps podria resultar d’interès als xinos, la TDT o Televisió Digital Terrestre. A més a més també em serviria personalment per a estudiar sobre el tema i fer-me a la idea de com esta lo percal.

I com no podia ser d’una altra manera i continuant en la tradició establerta la primera vegada , després de la presentació havia sorpresa. Si la primera vegada havia preparat “pa en tumaca” i “truita de pataques” ara tocava una altra coneguda especialitat de les nostres terres, les  “pataques braves”. Per fi, al cap de dos mesos d’estar aquí vaig poder realitzar-les amb èxit. Lo motiu pel qual no les havia fet abans és que no tenia ni els ingredients ni els instruments adequats per cuinar. Quan dic ingredients em refereixo a l’allioli i no vulgueu saber com al final l’hai aconseguit fer. Si voleu la presentació o una mostra de les braves m’ho dieu i us ho envio per correu XD.

Lo dia següent, dimarts, aquí era el “Mid-Autumn festival ” o “Moon Festival”. Una festa popular a l’est asiàtic on tradicionalment se celebra l’abundància de la collita efectuada durant l’estiu i en el qual la lluna es troba en la seva màxima plenitud i brillantor. Tot i ser un dia festiu, a l‘empresa es treballava encara que vam sortir una hora abans. És un dia per a passar en la família i menjar els tradicionals “mooncakes” o petits pastissos de fruites.

Com que la única família que tenim aquí som tots los “no-xinos” vam decidir passar la velada junts. Vam comprar dos ampolles de vi i una caixa amb diversos “mooncakes” i vam anar a prendre la fresca al West Lake. Ens vam situar al principi del “Su di” que és el dic que creua pel mig el llac. Des d’allí la vista de Hangzhou  és esplèndida i també es pot observar la lluna perfectament. Espero que a les fotos se puga apreciar bé tot lo panorama.

Res més per esta setmana. Tota la que ve és festa nacional a Xina. Per això demà marxem de viatge cap a Hong Kong fins lo dimecres que ve. Quan torno espero tenir temps per  continuar explicant-vos més fake-contes xinos.

Au, cuideu-vos!