Contes xinos

Li començo a agafar lo gustillo a n’esta ciutat. Ja no fa tanta calor com al principi. Ja no fa tanta pudor com al principi, o almenys lo meu nas s’ha acostumat. Ja li he agafat una certa mesura a la ciutat. Sé com situar-me i gràcies a la meua companya inseparable eTaola (vere 2 posts anteriors) qualsevol distància se converteix en un passeig.

A més a més, com ja us havia dit en posts anteriors també, hem conegut a Thomas, un xino renegat que li agrada viure a la manera occidental i mos porta al millors llocs de juerga com G+. El dissabte vam tornar-hi per segona vegada i mos va sorprendre tant com la primera.  Porta lo camí de convertir-se en la Termi de la Sénia o en la Razz de Barcelona.

I com no podia ser un altre, lo motiu principal pel qual esta ciutat m’està començant a captivar és lo West Lake. Lo dissabte per la nit vam anar a la pagoda Leifeng que es troba a la vora del llac a la part sud. És un edifici reconstruït de principis d’este segle on l’exterior esta format per les conegudes formes que tenen les teulades xines. L’estructura il·luminada era impressionant. Però no tant com la vista que es podia vere des de l’últim pis. La imatge de Hangzhou en los edificis pampalluguejant i los vaixells, també lluminosos, dibuixant esteles en la immensitat llac era idíl·lica. Tot contemplant esta estampa, i juntament en la suau brisa que bufava, em començava a envair una agradable sensació de pau i tranquil·litat que feia temps que no sentia.

Tot i això, esta setmana han sigut les festes de la Sénia. Lo meu cos, en especial lo meu fetge, deu estar estranyat. Acostumat a la cita anual en la que durant 10 dies sofria intensos maltractaments, enguany encara es deu estar preguntant que passa. Ha sigut lo meu primer any sense festes i la veritat es que m’han passat bastant desapercebudes. Les festes per a passar-les intensament s’han de viure des de dins. Lo que està clar que l’any que ve les penso disfrutar lo doble.

No res més per avui. Ara ja sabeu que toca. Fer bondat, portar-se bé en la ressaca i deixar que lo cos se vaiga acostumant a la rutina diària. Ah, una cosa més! Molta sort als que tingueu exàmens de setembre!

Com si ja s’hagués convertit en una tradició, lo divendres vam comprar una botella de vi negre per a consumir-la durant lo viatge en tren a Shanghai. Era un viatge esperat, com lo xiquet que espera los regals de reis. Lo millor de tot es que està prop. Només 180 Km separen Hangzhou de Shanghai. Lo viatge dura una hora i quart en lo tren més ràpid i una hora i tres quarts en los altres. Los companys de viatge eren Dawid, Poliana i Carl y. Esta última és una americana que vam conèixer uns dies abans que treballa a Hangzhou a través també de IAESTE.

Normalment, quan tens les expectatives molt altes en vers alguna cosa lo resultat final et sol decebre. Però hi ha altres ocasions, no tan freqüents, en que la realitat està al nivell de lo esperat i fins i tot ho supera. Este és lo cas de Shanghai. Jo ja sabia que era una ciutat molt moderna, en edificis  alts que es perdien entre els núvols, però la sensació que vaig tenir al arribar és indescriptible. Durant el trajecte en taxi des de la estació al hostel ja vam poder observar totes les magnifiques torres il·luminades per tota la ciutat.

La situació del hostel era ideal. Estava a la part inferior del Bund. Esta zona es troba a la vora del riu Huangpu i des d’aquí es pot contemplar l’altra vora del riu on es troben els edificis més alts com la torre Jinmao i la Oriental Pearl Tower. El hostel per dins era un edifici bastant nou i dins de lo que cap bastant net també. Les habitacions eren d’unes 10 persones però amb separacions ben delimitades per als llits amb cortineta inclosa per tenir més intimitat.

El dia següent teníem planejat anar des de Yan’an Road fins a la Plaça del Poble. Allí es trobava el museu de Shanghai entre d’altres edificis espectaculars. Els que més em van cridar l’atenció eren un que tenia la part superior acabada en punta on es podia vere reflectit el sol i una altre les parets del qual estaven ondulades. Us fareu una millor idea si mireu les fotos.

Vam passar el matí al museu. A priori podria semblar avorrit però va ser d’allò més interessant. Hi havia exposicions de casi totes les expressions d’art xines: ceràmica, escultura, escriptura, mobles, moneda, estampes, roba, etc. A l’hora de dinar vam tenir molta sort i vam trobar un restaurant japonès on vam menjar realment bé. L’anguila amb arròs que vaig minjar era deliciosa.

A la tarda, era obligatòria la passejada per Nanjin Road, el carrer comercial més important de Shanghai. L’ambient d’este carrer era molt bo encara que estigues atapeït de turistes de tot arreu. Contínuament t’abordaven xinos preguntant-te si volies rellotges, carteres, dvd’s,  “massatges”, etc. Per passar l’estona vam entrar a una “comic shop”, tot un paradís friki. Allí no vam parar de fer lo tonto en lo munt de ninots, joguets i robots roses que trobàvem.

Al final del carrer, vam decidir agafar lo metro per anar a l’altra banda del riu a la zona de Pudong. Allí es trobava tot un complex d’edificis que conformaven tot un nucli financer. Com hai dit abans, los edificis més important són la Oriental Pearl Tower i la torre Jinmao. A n’esta va ser on mos vam dirigir per a pujar al pis 88 on hi havia un mirador des del qual se podia vere tot Shanghai. La vista era espectacular ja que es veia tota la ciutat, el riu i tots els vertiginosos  edificis del costat.

Ja fent-se de nit vam tornar cap al hostel passejant pel Bund intentant esquivar la gran marea de xinos que es concentrava pel passeig i observant per enèsima vegada les vistes dels gratacels a l’altra vora del riu.

Preparant-nos per a la nit vam comprar una botella de Ginebra i a la terrasseta del hostel vam practicar una de les noves costums espanyoles, lo “botellon”. Quan los nivells etílics van ser los adequats, vam agafar un taxi i mos vam dirigir a una discoteca. Es deia Babyface i posaven Tecno-House i també algo de R&B. La nit se va acabar a les 3 ja que estàvem bastant cansats i encara mos quedava lo dia de demà.

Lo diumenge vam aixecar-nos tard per a pair adequadament la ressaca. Una vegada desperts i esmorzats la intenció era anar al “fake market” o mercat de les falsificacions al carrer Huaihai. Realment no era un mercat, sinó petites cases on t’arrastraven los xinos per a que puguesses vere i comprar lo “material” . Ara sé que és lo que senten a les seus pells la gent que es carnaça del “Aquí hay tomate” quan estan rodejats de Paparazzi’s. Només baixar del taxi mos vam vere rodejats d’un núvol de xinos que INSISTENTMENT mos pressionaven per a que anéssem a la seua casa. Watches, dvd’s, t-shirts, cridaven i no havia forma de traure-te’ls del damunt.  Finalment vam entrar a una d’aquestes cases i efectivament era com un paradís de la falsificació concentrat en pocs metres quadrats. Mirant mirant em vaig decidir per comprar un rellotge que tot i saber que era una falsificació semblava de bastant bona qualitat. Aquí començava l’altra part divertida, la negociació. Lo xino me dia que volia uns 1800 yuans. Jo que no, que no portava tants de diners a sobre. Llavors em va rebaixar lo preu a uns 1000. Vaig continuar insistint que no, que no volia pagar estos diners. A continuació me va dir que li fiqués lo preu que jo creia convenient. 500 li vaig dir. No me va mirar en bons ulls i va me va dir que 900. Al final li vaig dir que 500 era lo meu últim preu i que això o res. Desprès de pensar-seu va acceptar lo tracte. Encara penso que l’hagués pogut traure per uns 300, però estic prou satisfet del preu pagat. En una altra botiga també hem vaig comprar los dvds de “24 weeks later” i “The Grind House”. I love fakes!!

Després de fer les prescriptives compres, a la tarda vam anar al Yu Garden. Es trobava a la part vella de Shanghai i estava format per un temple al mig d’un estanc i per un munt de cases tradicionals xines on podies comprar tota mena d’antiguitats. Era curiós lo contrast que feia vere les tradicionals marques globalitzades com McDonalds, KFC o Starbucks en les cases tradicionals xines. Cap a les 6 mos vam dirigir al hostel per agafar les maletes i dirigir-mos cap a l’estació sud de Shanghai, la mateixa on vaig anar lo primer dia per agafar lo tren a Hangzhou.

Si voleu vere més fotos cliqueu al link de l'esquerra.

Los 800 yuans guanyats sense voler fent Sudokus ja han trobat destinatari. Juntament amb 300 més m’he comprat una bicicleta elèctrica. Bicicleta perquè trobo que és lo mitjà de transport més còmode de la ciutat (estava cansat de la lata de Sardines en rodes) i elèctrica perquè Hangzhou es gran i calorós i no vull arribar als llocs ameradet de suor. A més a més, no té els gastos d’una moto ja que no li has de posar gasolina. Simplement, extreus  la bateria elèctrica i l’endolles a qualsevol endoll de casa com si es tractés d’un mòbil (això si, la bateria pesa uns 8 kilos).

Se diu eTaola. Electric Taola. Taola era lo nom de la bici que vaig tenir abans (crec que no us ho havia dit). Era una bici de segona mà que em va costar 100 yuans i que lo segon dia ja tenia la roda del davant punxada. Lo més bo de tot, és que lo dia que va dir prou, estava com a una mitja hora de casa. Vaig caminar una estona per a vere si trobava una botiga de reparació, al no trobar-ne cap vaig abandonar-la en un carrer i vaig agafar un taxi cap a casa. Avui he anat a buscar-la i en breu (quan sàpiga dir “vull vendre la bici” en xino) la vendré.

Per què Taola? Perquè quan anàvem en lo bus a cada parada  la megafonia sempre solia repetir les mateixes paraules. Entre elles la que se mos va quedar més i repetíem més a sovint era Taola. A més crec que vol dir “aixeca’t! “

Parlant d’una atra cosa, este finde mon anem a Shanghai! Això vol dir que la setmana que ve tindreu ració de fotos Shanghaineses (Emma, procuraré fer fotos arquitectòniques pa que pugos agafar inspiració).

Adeuu!

Lo dia següent pa variar també va ploure encara que menys que lo dia anterior. Mos era igual ja que aquell matí hauríem d’acabar xops igualment. Vam aixecar-mos pronte, a les 6, ja que haviem de fer un viatge de 3 hores en lo bus que mos portaria al riu Mengdong per a fer una baixada en barca. Una vegada arribats mos vam posar los xalecos salvavides per sobre los xubasqueros i mos vam posar a fer cua per a la barca. Abans però i com lo viatge riu avall duraria 2 hores vaig decidir d’anar al lavabo. Només entrar a la caseta del lavabos ja me va envair aquella desagradable olor que foten los urinaris bruts i putrefactes. Pitjor va ser quan vaig entrar dins. Me penso que son los “lavabos” més asquerosos que he entrat mai. A la paret del davant havia com un canalet on podies pixar, este canal estava al nivell del terra o siga que lo liquid que xafaves no era només aigua. Però lo mes fort era que a la dreta podries vere, perquè no havien portes, a la gent que estava ajupida i no estaven precisament asseguts. Ja m’enteneu. En fi, intentant oblidar esta idíl·lica estampa vam pujar a la barca. Eren unes barques on cavien 12 persones en dos cilindres a cada costat on podia seure la gent. Contrastant amb la anterior imatge, el descens del riu va ser una experiència meravellosa. És una llàstima que no hagués pogut agafar la càmera perquè el paisatge era preciós. Les parets de les muntanyes s’enfilaven uns 100 metres per sobre del riu, de tant en tant es podia vere alguna cascada de la que emanava aigua constantment  a gran velocitat. També era espectacular la manera en la que la boira envaïa la vall formada pel riu mentre deixava entreveure la verdor de les parets rocoses. Lo trajecte va durar unes 2 hores.

Després vam tornar al bus per a anar a dinar a “Lotus Town” (traducció literal). La ciutat era molt petita i estava bastant bruta però la vista que tenia del riu era bonica. Després vam tornar una altra vegada al bus per dirigir-nos a “Phoenix Town”.  Lo viatge no va ser molt agradable ja que a part de durar 3 o 4 hores les carreteres estaven fetes una merda. Vam vere 2 accidents un d’un camió que s’havia sortit de la carretera i l’altre d’un bus. A la nit, després de tot lo meneo vam arribar a l’hotel.

Després d’haver sopat vam anar a pegar una volta pel poble. Hi havia una ambientillo bastant bo. Les botigues estaven obertes i la gent passejava tranquil·lament. Era molt bonica la zona de la ciutat que donava al riu. La gent encenia espelmes, les ficava en barquets de paper i les deixava anar al llarg del riu. Per accedir a l’altra part del riu havies de passar per un pont fent d’unes pedres rectangulars separades unes de les altres. Les parets exteriors dels pubs estaven decorades amb llums. Vam acabar entrant a un pub dels molts que hi havíem. Allí vaig demanar una Heineken xina, però de Heineken tenia menos que jo de xino. Després de xerrar i beure Wang Jing Jang mos va oferir de cantar al karaoke a Dawid a mi. Lo problema era que la majoria de cançons eren xines. Al final vam mirar a la llista de cançons i vam trobar Yesterday, encara que tenia un inconvenient. La música del karaoke era en directe, es a dir, havia un tio tocant. Pos este xino no se coneixia la melodia i vam haver de cantar-la a pel. Menos mal que mos sabíem la lletra. Després d’haver destrossat la cançó dels Beatles vam tornar cap a l’hotel. Al dia següent haviem de tornar cap a l’estació per agafar lo tren de tornada. Abans però, pel matí vam tenir temps d’acomiadar-mos de la ciutat pegant una volta pels seus animats carrers. A la tarde vam arribar a l’estació per a tornar a agafar lo tren cap a Hangzhou. Esta vegada no havia concurs de Sudokus però igualment mos ho vam passar bé. Al dia següent vam arribar a la nostra calorosa ciutat sentint-mos una mica més com a casa.

Fins aquí lo relat del viatge. Espero que haguésseu captat una part de l’essència  de la Xina profunda tal i com ho vaig fer jo. Si voleu més fotos, cliqueu a l’enllaç que teniu a l’esquerra. Intentaré posar les més representatives. Fins la pròxima!

Després de dinar vam tornar a l’entrada del parc esta vegada per dirigir-nos a un ascensor que mos portaria a la part de dalt de les muntanyes. Era un d’estos ascensors que tenen les parets de vidre. O siga que la pujada va ser bastant espectacular podent observar les muntanyes de prop. Una vegada a dalt vam agafar un camí que mos portaria per totes les façanes des de les quals se podien vere tota la varietat de roques . Un altre cop més mos vam tenir que imaginar les formes que mos dia la guia que tenien. Vos poso la foto de lo que per a ells és una “fada portant flors”, la veieu? . Moltes de les baranes que hi havia pel camí estaven farcides de cadenats de totes les mides. La guia mos va explicar que les parelles els encadenaven i després  llençaven la clau al precipici per a d’aquesta manera segellar lo seu amor per sempre (oh que bonic) Lo que me pregunto jo es que feien alguns on hi havia 3 o fins i tot 5 cadenats entrelligats. No vull malpensar. Al acabar lo trajecte vam pujar a un telefèric per a dirigir-nos novament a l’entrada del recinte. Abans però, Dawid i jo vam invitar amablement a la guia (no sabíem com se dia però constantment li diem meitooo que vol dir “xica guapa” en lo dialecte de Zhangjiajie) a una festa que faríem aquella mateixa nit a l’hotel. Dis-li festa dis-li veure cervesa acompanyats d’uns quants xinos.

Al dia següent pel matí havíem de tornar al parc, però esta vegada entraríem per un altre accés de tal manera que podríem anar seguint lo curs del riu que passava per allà. L’únic problema va ser que lo temps no mos va acompanyar i va ploure tot lo matí. La “bona” noticia era que mos hauríem de posar estos xubasqueros tan monos. Al mig dia vam anar a dinar a un nou i més bonic hotel que l’anterior. Després de dinar vam tornar al parc per acaba de vere animalets i persones a les roques, ara si ja, sense pluja. A la nit durant lo sopar mos van repartir els premis del sudoku i els altres jocs que vam fer al tren. Com no podia ser d’una altra manera aquella nit vam organitzar una altra festa. Esta vegada estava millor preparada ja que vam trobar una botiga a prop on aprovisionar-mos. Volíem comprar vi blanc xino i vam preguntar a Wang Jing Jang que era lo que mos acompanyava durant tot lo viatge que mos aconsellés. No se si va un malentès però al final vam acabar comprant un licor d’arròs de 50º. A més a més d’unes cerveses i unes quantes marranades pa picar. El moment àlgid de la nit va ser quan mos vam posar a cantar los himnes de cada país. Jo per suposat vaig cantar “Els Segadors” però lo millor van ser los xinos cantant lo seu himne, impagable. Si tinc ocasió penjaré lo vídeo al Youtube.

Ei, això ja esta agafant una bona seguida. Si lo que costa més és posar-se a escriure. Demà vos acabo de contar lo viatge.

Buenas! Ja vos vaig dir l’alt grau de desfasament que portava lo bloc. Estos dies ha augmentat encara més degut als 6 dies que hem estat de viatge. Per això lo motiu del post d’avui i dies successius és explicar-vos uns quants detalls. Uns quants, no tots, perquè si vos hai de ser sincer me fot una mica de perea escriure. Però no patiu! Per a això estan les fotos, per a omplir los buits que deixen les paraules.

Des del primer dia que vaig arribar a l’empresa lo meu tutor (lo  meu responsable a l’empresa) ja em va dir si em volia apuntar a un viatge que organitzava lo departament on treballo. Després de pensar-m’ho uns dies ja que tenia una altra opció d’anar a un altre viatge vaig decidir-me pel primer per dos motius bàsicament: preu per 6 dies de viatge (600 yuans, uns 60€ al canvi, tot inclòs) i la possibilitat de viatjar allà on van los xinos i no on van los típics turistes estrangers.

Lo viatge consistia en una visita guiada a l’oest de  la província de Hunan, és a dir, pel mig de la Xina profunda. Vam sortir lo dimecres de l’empresa en un bus que mos portaria a la estació de tren. Los únics foranis que anaven érem lo polaco, l’indio i jo. Poliana, es va tenir que quedar ja que no era del mateix departament. Pareixíem tres xiquets abans de sortir de viatge en la classe. Només vos cal mirar la cara de felicitat que posem a la foto.

Lo tren sortia a les 14:00 i arribava lo dia següent a Zhangjiajie a les 7:30. O siga que mos tocaria passar la nit al tren. Per sort este tenia vagons en llits més o menys còmodes on podríem dormir. Lo viatge se’m va fer realment curt. Vam conèixer a molts dels xinos que treballen en natros i em vaig sorprendre de que tots més o menys parlen anglès a la seua manera.  2 van ser los fets més destacats del viatge en tren.

Lo primer la gran idea que vam tenir al comprar una ampolla de vi negre. Vam decidir compartir-lo en tots los xinos que estaven al vagó i ells ben contents van acceptar la nostra invitació. Encara que no van beure molt, almenys ja vam fer una primera presa de contacte en la gent.

Lo segon i este m’afecta directament a mi va ser un concurs de sudokus. Ens van repartir un full en un sudoku per resoldre a cadascú. Lo nivell no era molt difícil i vaig poder acabar-lo bastant ràpidament.  Quan tots vam haver acabat ens en van repartir un altre. Suposo que el primer era d’entrenament i este ja era lo concurs en serio. Lo més bo de tot es que en cap moment fins al final vaig saber que lo concurs anava en serio i que havia un premi en metàl·lic per al  guanyador consistent en uns 800 yuans (80€). Pos bé, encara me vaig creure menys quan me van dir que jo era lo que havia fet lo sudoku més ràpidament i havia guanyat el premi. Fins al cap de 2 dies que no vaig tenir los diners a les mans creia que era una conya.

En lo somriure als llavis me’n vaig anar a dormir fins al matí següent que vam arribar a la ciutat de Zhangjiajie. Una vegada allí vam anar directament al gra i mos van portar en autobús a la zona turista. Durant el curt trajecte vam conèixer a la guia que mos portaria els següents dies per tot arreu. A partir d’aquell moment Dawid i jo no vam parar de fixar-mos en ella. Jutgeu vatros per les fotos el perquè. El lloc turístic era un gran parc natural on la seva particularitat raïa en la forma que tenien les muntanyes i les roques. Eren tan estranyes que feien recordar a figures humanes i animals i la guia estava contínuament posant a prova la nostra imaginació explicant a que s’apareixien. Cap al mig dia vam tornar a l’entrada del parc per dirigir-nos a un restaurant proper per a dinar.

Fins aquí la primera part del viatge. Demà continuo. No desespereu!