Contes xinos

Després de dinar vam tornar a l’entrada del parc esta vegada per dirigir-nos a un ascensor que mos portaria a la part de dalt de les muntanyes. Era un d’estos ascensors que tenen les parets de vidre. O siga que la pujada va ser bastant espectacular podent observar les muntanyes de prop. Una vegada a dalt vam agafar un camí que mos portaria per totes les façanes des de les quals se podien vere tota la varietat de roques . Un altre cop més mos vam tenir que imaginar les formes que mos dia la guia que tenien. Vos poso la foto de lo que per a ells és una “fada portant flors”, la veieu? . Moltes de les baranes que hi havia pel camí estaven farcides de cadenats de totes les mides. La guia mos va explicar que les parelles els encadenaven i després  llençaven la clau al precipici per a d’aquesta manera segellar lo seu amor per sempre (oh que bonic) Lo que me pregunto jo es que feien alguns on hi havia 3 o fins i tot 5 cadenats entrelligats. No vull malpensar. Al acabar lo trajecte vam pujar a un telefèric per a dirigir-nos novament a l’entrada del recinte. Abans però, Dawid i jo vam invitar amablement a la guia (no sabíem com se dia però constantment li diem meitooo que vol dir “xica guapa” en lo dialecte de Zhangjiajie) a una festa que faríem aquella mateixa nit a l’hotel. Dis-li festa dis-li veure cervesa acompanyats d’uns quants xinos.

Al dia següent pel matí havíem de tornar al parc, però esta vegada entraríem per un altre accés de tal manera que podríem anar seguint lo curs del riu que passava per allà. L’únic problema va ser que lo temps no mos va acompanyar i va ploure tot lo matí. La “bona” noticia era que mos hauríem de posar estos xubasqueros tan monos. Al mig dia vam anar a dinar a un nou i més bonic hotel que l’anterior. Després de dinar vam tornar al parc per acaba de vere animalets i persones a les roques, ara si ja, sense pluja. A la nit durant lo sopar mos van repartir els premis del sudoku i els altres jocs que vam fer al tren. Com no podia ser d’una altra manera aquella nit vam organitzar una altra festa. Esta vegada estava millor preparada ja que vam trobar una botiga a prop on aprovisionar-mos. Volíem comprar vi blanc xino i vam preguntar a Wang Jing Jang que era lo que mos acompanyava durant tot lo viatge que mos aconsellés. No se si va un malentès però al final vam acabar comprant un licor d’arròs de 50º. A més a més d’unes cerveses i unes quantes marranades pa picar. El moment àlgid de la nit va ser quan mos vam posar a cantar los himnes de cada país. Jo per suposat vaig cantar “Els Segadors” però lo millor van ser los xinos cantant lo seu himne, impagable. Si tinc ocasió penjaré lo vídeo al Youtube.

Ei, això ja esta agafant una bona seguida. Si lo que costa més és posar-se a escriure. Demà vos acabo de contar lo viatge.

La Tafanera | del.icio.us