Contes xinos

Li començo a agafar lo gustillo a n’esta ciutat. Ja no fa tanta calor com al principi. Ja no fa tanta pudor com al principi, o almenys lo meu nas s’ha acostumat. Ja li he agafat una certa mesura a la ciutat. Sé com situar-me i gràcies a la meua companya inseparable eTaola (vere 2 posts anteriors) qualsevol distància se converteix en un passeig.

A més a més, com ja us havia dit en posts anteriors també, hem conegut a Thomas, un xino renegat que li agrada viure a la manera occidental i mos porta al millors llocs de juerga com G+. El dissabte vam tornar-hi per segona vegada i mos va sorprendre tant com la primera.  Porta lo camí de convertir-se en la Termi de la Sénia o en la Razz de Barcelona.

I com no podia ser un altre, lo motiu principal pel qual esta ciutat m’està començant a captivar és lo West Lake. Lo dissabte per la nit vam anar a la pagoda Leifeng que es troba a la vora del llac a la part sud. És un edifici reconstruït de principis d’este segle on l’exterior esta format per les conegudes formes que tenen les teulades xines. L’estructura il·luminada era impressionant. Però no tant com la vista que es podia vere des de l’últim pis. La imatge de Hangzhou en los edificis pampalluguejant i los vaixells, també lluminosos, dibuixant esteles en la immensitat llac era idíl·lica. Tot contemplant esta estampa, i juntament en la suau brisa que bufava, em començava a envair una agradable sensació de pau i tranquil·litat que feia temps que no sentia.

Tot i això, esta setmana han sigut les festes de la Sénia. Lo meu cos, en especial lo meu fetge, deu estar estranyat. Acostumat a la cita anual en la que durant 10 dies sofria intensos maltractaments, enguany encara es deu estar preguntant que passa. Ha sigut lo meu primer any sense festes i la veritat es que m’han passat bastant desapercebudes. Les festes per a passar-les intensament s’han de viure des de dins. Lo que està clar que l’any que ve les penso disfrutar lo doble.

No res més per avui. Ara ja sabeu que toca. Fer bondat, portar-se bé en la ressaca i deixar que lo cos se vaiga acostumant a la rutina diària. Ah, una cosa més! Molta sort als que tingueu exàmens de setembre!

La Tafanera | del.icio.us