1a etapa- Sorpresa i expectació
Los primers dies a la Xina són fascinants. Estàs preparat sabent que vens a viure un país tan diferent com este i que has d’estar obert a tot lo que vingue. Tot i això, no pots deixar de sorprendre’t per tot lo que veus. Cada dia que passa et veus involucrat en algun “fet curiós” i no tens temps d’assimilar-ho. Com per exemple anar pel carrer i que la gent se’t quedo mirant com si fosses un bitxo estrany; o donar-te compte que los xinos no tenen cap mania alhora d’anar pel carrer fent sorolls escatològics i escopint al terra.

2a etapa- Adaptació
A poc a poc et vas acostumant a n’estos “fets curiosos” i d’alguna manera comences a estranyar-te menys de les coses. Ho arribes a trobar fins i tot normal. Durant aquesta etapa comences a conèixer gent xina i vas fent amistats que, si més no, t’ajuden a integrar-te. També descobreixes nous restaurants i menjars que no havies provat fins ara que comences a incorporar-los a la teva dieta habitual. Un exemple són els “chaomian” de 5 yuans (50 centims d’€) que mengem al “restaurant” de baix de casa dels que ja us havia parlat en anterioritat.

3a etapa- Normalització i rutina
En esta fase ja et trobes quasi plenament integrat a la vida xina. Vale, no coneixes l’idioma perfectament però ja saps dir algunes frases i comences a entendre alguns dels caràcters que veus més habitualment. Surtes a dinar i a prendre te en los companys de feina. Surtes los cap de setmana i “intentes” emborratxar-te juntament en lo teu amic xino Thomas. Comences a fer la teua rutina diària. Tot i això, sempre hi ha petits detalls que et fan vere les peculiaritats dels xinos.
 
4a etapa- Cansament
Ja cap al final de l’estada comences a cansar-te una mica dels comportaments dels xinos. Lo que al principi et feia gracia i et pareixia curiós ara ja no ho es tant. Comences a contar los dies que et queden per a tornar. S’ha de dir també que personalment aquest sentiment se’m va agreujar ja que durant esta etapa em van robar la bicicleta.

5a etapa- Enyorança
Crec que esta etapa comença ara, quan falta mes o menys una setmana per anar-me’n d’aquí. Los brasilers tenen un paraula molt bona per definir aquest sentiment: “saudade” i significa enyorança però de manera més forta i intensa. És una “saudade” compartida, ja que trobes a faltar lo teu país, la teua família i los teus amics, però al mateix temps també penses en lo munt d’amistats que has fet aquí i com los trobaràs a faltar.

I així estan les coses a una setmana de la meua tornada (exactament lo 22). Durant estos dies espero tindre més temps per acabar de contar-vos com són los meus últims dies per aquí. Fins ara.

Per cert, us torno a recordar l’adreça dels meus àlbums virtuals de picasa on podeu vere més fotos:

http://picasaweb.google.es/marcelmj

Comments

Pero bé, a lo que anem. Un dels fets més destacats d'estes setmanes ha sigut l'arribada de sa mare de Poli, Rosana. Va arribar ara fa dos setmanes i s'ha instal·lat a l'habitació de  sa filla. Rosana va venir carregada de regals i a mi i a Dawid mos va portar un kit complet per preparar Caipirinhes: Cachaça, got de vidre, sobrets amb "polvos" per mesclar amb la Cachaça, tauleta de fusta per tallar les llimones i un minimorter per picar la mescla. A més també mos va reglar un elegant polo amb la bandera de Brasil.

S'estarà per aquí fins que marxo amb sa filla el 4 de desembre i durant estos dies estem aprofitant per fer turisme itensiu. A més a més, com li va la marxa quan natros arribem de la feina cansats de tot lo dia, ella te ganes de juerga. Per exemple, l'atre dia vam anar a G+ i li va encantar.

A G+ va ser on mos vam acomiadar de Carly, la xica americana. Ahir dijous marxava de Hangzhou  cap a Beijing i d'allí cap a casa seua. Molts han segut los bons moments que hem passat junts i de ben segur més tard los recordarem en nostalgia.

La setmana anterior també va marxar Shubham. Encara que al principi no ens relacionavem molt amb ell al final vam acabar establint una bona amistat que esperem que no es perdo per la distància i que potser en un futur mos tornem a trobar a la India.

Esta vegada no he pogut pujar les fotos. Com ja us he dit los xinos m'estan posant dificultats a l'hora d'actualitzar, però de totes maneres (i si les  circumstàncies personals no m'ho impedeixen) intentaré mantenir lo blog al dia.

再见!

Comments

Lo dimecres vam anar a sopar en lo nostre amic xino Thomas. Lo dia anterior havia segut lo seu cumpleanys i li volíem agrair tot lo que ha fet per natros regalant-li un detallet. Mos va portar a un restaurant d’una amiga seua on per primera vegada des de feia molt de temps vam poder degustar menjar més proper als nostres gustos occidentals.

Després d’aquest sopar va venir la festa pròpiament dita. I com no podia ser d’una atra manera, com si no tinguèssem un altre lloc on anar, vam acabar a G+ (i ja ne van unes quantes). Esta vegada però, la visita estava justificada ja que aquella nit era la nit de Hallowen. Tota la sala estava decorada en motius “sinistres” (per no dir còmics ) i los xinos també anaven vestits per a l’ocasió. Però lo millor era que a la sala petita de la disco havien muntat un petit saló de maquillatge on tothom que ho desitges i gratuïtament lo podien caracteritzar amb una aparença “terrorífica”. Jo com podeu observar a les següents fotos em vaig inspirar en les pelis de temor asiàtiques on tots los “fantasmes” que surten tenen la cara pàl·lida. Los meus companys també van arreglar-se a la seva manera. Mereix especial menció lo maquillatge de Poli que pareixia com si l’hagués maquillat un professional per a algun pel·lícula. Mos ho vam passar molt bé rient-nos dels xinos ja que la veritat s’ho emprenien molt en serio i tots ells estaven molt motivats. Us deixo uns quants exemples a continuació.

Comments

Lo dissabte los col·legues del departament mos van invitar a dinar a un restaurant de menjar típic Hangzounés. No cal dir que va ser excel·lent. Vam menjar plats en nous gustos que encara no havíem provat. Per exemple, una sopa d’ànec exquisida o unes boles fetes de pasta d’arròs recobertes amb dàtils. A banda d’este dinar, lo motiu secundari pel que mos van convidar era perquè volien que los hi preparés més menjar de la meua terra. Se veu  que amb les presentacions anteriors se’ls hi havia quedat un bon sabor de boca i volien saber com se preparaven estos plats. Per això, per la tarde mos vam dirigir al pis d’una de les xiques del departament i després de jugar la prescriptiva partida de UNO em vaig ficar a cuinar amb l’ajuda de Dawid i Poli. Per a “variar” los hi vaig fer unes “truites de pataca” i unes llesques de “pa en tumaca” que és lo que havia fet a la primera presentació. Van prendre bona nota de com se feia i ja m’agradaria veure a mi com ho incorporen a la seua dieta.

Comments

Lo divendres i encara en la ressaca culinària del Hot Pot però amb ganes de provar coses noves vam anar a un restaurant indi. Shubham, que ja hi havia anat unes quantes vegades, va fer d’amfitrió. Lo restaurant es trobava a Nanshan road que es on estan la majoria de restaurants a la vora del West Lake. La decoració interior era clàssica en petits tocs indis a les cortines i un projector que no parava de mostrar-mos los típics videoclips indis. Confiant en lo gust de Shubham vam deixar que demanés lo menjar. No mos va defraudar. La majoria dels plats tenien uns colors vius i consistien en carns (només pollastre o tossino ja que com sabeu los indis no poden menjar vedella) o verdures recobertes amb salsa. Com podeu vere a les fotos lo contrast que feien los colors rojos, verds i rocs era molt llamatiu. No només lo color era bonic. Lo gust de tot plegat era molt intens i suportablement picant. Per a sucar totes estes salses mos van servir una espècie de pa de pita acabat de fer. En este aspecte me va recordar al menjar islàmics. Lo preu va ser insultantment barat, 45 yuans(4,5 €) i tots plegats vam decidir que hi tornaríem més vegades.

S’apropa l’hora de dinar i paro d’escriure sinó lo teclat s’omplirà de saliva. La pròxima vegada crec que hauré d’escriure lo bloc amb la panxa plena. Només recordar-vos que a la esquerra teniu los enllaços als àlbums virtuals de picasa on podeu vere moltes més fotos. Us deixo  també l’enllaç a la pàgina principal. Zai jian!

http://picasaweb.google.es/marcelmj

Comments

Per la meua part vaig preparar unes truites de pataca i uns plats de pa en tumaca. Per sort, la meua amiga, la petita ampolla d’oli d’oliva que em vaig comprar los primers dies, encara ens va poder delectar en la seua substància. Poliana va preparar  dos tipus d’empanadilles: unes farcides de pollastre amb formatge i les altres de plàtan amb formatge. A més a més, entre els dos vam preparar un “chop suey” de verdures amb pollastre.

A banda de natros i Helu, al sopar també van vindre tres amics seus xinos. Ells també van preparar algunes especialitats com ara uns pebrots amb carn boníssims o un peix amb una salsa deliciosa. Realment la taula feia goig de vere com podeu comprovar. Lo sopar va ser un èxit i tant als d’una cultura com als de l’altra los hi van agradar bastant los respectius plats. Per això, segurament en posteriors ocasions tornem a repetir un sopar multicutural com este.

Per acabar vull donar les gràcies públicament a Rafel per donar a conèixer los contes xinos fora de l’àmbit de les meues amistats. Xiè xiè!

Comments

L’estudi es trobava a 3 hores de bus de Hangzhou. El grup d’estrangers que havíem de participar era bastant divers: francesos, letons, ucranians, alemanys, cubans, americans, etc. La majoria d’ells estudiants a Hangzhou. Només arribar a la ciutat, ens van venir a buscar per a portar-nos als estudis. Allí ens van donar sopar i ens van explicar en que consistiria la nostra tasca. En línies generals la pel·lícula anava d’uns soldats alemanys de principis del segle XX que desembarcaven a Shanghai per a buscar una espècie de pedra. Ja mos podeu imaginar a qui li tocaria fer el paper d’estos soldats. Dit i fet, la gent “d’atrezzo” mos va començar a donar les vestimentes. El vestit constava d’uns pantalons i una jaqueta verds de vellut; complementat amb un cinturó de l’època  i un casc adornat en una punxa en la part superior. Per  acabar de posar la cirereta del pastís també mos van donar unes escopetes que tot i ser de mentida tenien una aparença bastant real.

Una vegada caracteritzats només calia esperar les ordres del director i dels seus ajudants. Havia algunes escenes que los soldats només havíem d’estar quiets i rectes com ho estaria un soldat normal. Però la millor va ser l’escena d’acció. Uns dotze soldats asseguts a la part de detràs d’una camioneta havíem de baixar amb l’ordre del general. Ràpidament agafàvem un grup de camperols xinos i los arraconàvem a un costat. Quan estaven tots junts els apuntàvem amb l’escopeta fins que el general ens ordenava de quadrar davant d’ell. Tot això repetit unes 4 o 5 vegades. Tot plegat pot parèixer una mica violent però ja se saben les exigències del guió. Al acabar l’escena tots natros mos disculpàvem amb los xinos dient-los “dui bu qi!” (ho sento en xino).

El rodatge es va allargar més del compte i jo li vaig dir a la responsable que ens havia portat allí que lo dia següent havia d’estar a Hangzhou per a treballar. Per això a les 4 de la matinada, la xica va cridar un taxi que mos portaria a mi i a un altre soldat al tren per a tornar de volta a casa. Tot i estar cansat pel munt d’hores d’espera sense dormir  l’experiència em va agradar i no descarto tornar a participar-hi en ocasions posteriors.

Comments

Cap a les 5 mos vam dirigir al parc. Només arribar ja vam començar a vere que part de la decoració estava ambientada amb motius fúnebres. Algunes coses estaven ben aconseguides pero d’altres feien riure. Al llarg del parc havien actors caracteritzats  com a personatges de terror. Lo que més gracia me va fer va ser l’assassí de la motosserra  com podeu vere a la foto. A banda de les atraccions normals també havien 4 o 5 “passatges del terror”. Més que temor feien gracia. Tot i això, estaven molt ben ambientats. Un, per exemple, estava dedicat a les pelis de temor com The Ring. Això si,  los xinos estaven cagadets de por. Lo més espectacular del parc va ser la vista que es contemplava de la costa de HK. Lo més curiós,  dos xinos que vaig vere en la samarreta oficial del Barça. Portaven el nom imprès però no era ni Ronaldinho, ni Henry ni inclús Messi, eren Xavi i Puyol. Cap a mitjanit i ja cansats de patejar-mos tot el parc vam tornar cap al nostre acollidor niu. Abans de gitar-nos, però, li vam regalar un menut pastís de xocolate per a Diego ja que lo dia 1 era lo seu cumpleanys.

Lo dilluns era la festa nacional. Se celebrava la creació ara fa 58 anys de la República Popular de la Xina. Per a “celebrar-ho” vam anar a la platja. Es trobava localitzada a Repulse Bay al sur de l’illa de HK en una petita badia rodejada de vegetació tropical i edificis d’hotels i apartaments. Estava bastant neta, tant la sorra com l’aigua. Molt millor que moltes de les platges espanyoles que estan plenes de gent i de “cement”. Em feia molta il·lusió banyar-me ja que esta era la primera vegada que ho feia al Pacífic. A la tarde després de dinar a un Pizza Hut (aquí els Pizza Huts són restaurants més elegants i amb molta varietat de menjar, res a vere en lo que tenim a casa nostra) vam anar a Stanley Market un petit mercat de carrer que es trobava a una petita localitat prop de la platja.

A la nit i en motiu de la celebració nacional feien focs artificials a la vora del port. Abans però feien un espectacle igual d’espectacular.  Des de l’altra vora de la illa podíem vere com los gratacels efectuaven un “ball” de llums làsers projectats cap al cel. Era impressionant veure com tots els edificis de la ciutat estaven sincronitzats. Al acabar i després d’una estona d’esperar-nos entre la multitud van començar los focs. Van durar uns 25 minuts i van ser uns dels més bonics que he vist mai.

Lo dia següent era l’últim dia útil a HK i l’havíem d’aprofitar intensament. Així va ser. Pel matí vam anar al temple de Po Lin. Allí hi havien diversos monestirs budistes i taoistes i destacava lo  munt de gent que hi anava a resar. A diferència a la religió cristiana ells ho feien amb encens. Per este motiu vam acabar en la roba olorosa com si haguéssem anat a una barbacoa. Després d’aquesta breu visita vam decidir canviar de localització i dirigir-mos a l’illa de Lantau. Allí es trobava uns dels budes més grans construït a l’aire lliure. Gràcies a l’eficiència del transport públic Hongkonés hi vam arribar en un moment. Per a arribar fins on era lo buda vam tenir que recórrer en bus una carretera serpentejant que ens duria a la cima de la muntanya. No cal dir que les vistes des d’allí dalt eren impressionants. Abans de pujar  una escala que ens portaria a la base del buda i com se mos havia fet tard vam anar a dinar a un restaurant proper. Probablement este va ser lo millor menjar des de que estàvem a HK. A destacar el pollastre a la llimona. Ja en la panxa plena i en mig d’una mini tempesta tropical vam visitar el buda per dins i per fora.

Tornant ja cap a la ciutat, a la tarde vam anar de compres pels carrers més comercials. Hi havia per a tots el gustos. Botigues on els preus eren, si fa o no fa, los mateixos o inclús més alts que a Catalunya i d’altres on eren realment baixos. Després de voltar molt vam trobar una espècie de mercat electrònic  i em vaig comprar unes quantes cosetes: 50 DVD-R (6€), un ratolí pel portàtil (6€) i uns auriculars per escoltar música (10€). Abans de dirigir-nos cap al hostel vam sopar  a un restaurant japonès. Esta vegada lo preu era més econòmic i lo sushi estava exquisit. Arribats al hostel i passades les 12 de la nit li vam regalar un llibre a Dawid ja que lo 3 d’octubre era lo seu cumpleanys.

Lo dimecres marxàvem de Hong Kong. Ens vam aixecar pronte per tenir temps per passar la duana i agafar lo tren. Estava vegada teníem llits i vam poder dormir durant lo viatge. Li diem adéu a una ciutat fascinant. Una ciutat que a la primera impressió no t’agrada, però que mentre van passant los dies te va atrapant i et va deixant un bon regust. Una ciutat acollidora i multicultural que està a l’altura de ciutats internacionals com Londres o Nova York.

Comments

Vam sortir lo divendres 28 a les 2 de la tarde. Lo primer handicap de viatjar durant les vacances nacionals va ser que l’únic tren que podíem agafar era de seients durs. Durs però mil vegades més còmodes que los de la nostra “estimada” Renfe. Per això mos vam armar de paciència i 4 botelles de vi per a suportar millor lo viatge. Dintre del que cap va ser entretingut i mos ho vam passar molt be encara que lo de dormir ho haguéssem de deixar per un altre dia. A les 8 vam arribar a Shenzhen que és la ciutat que fa frontera entre la Xina continental i Hong Kong. Vam passar la duana i ens vam dirigir cap al tren que ens hauria de dur a la ciutat.

Abans però, vam comprar-nos la Octopus card. Aquesta targeta és una meravellós invent que serveix com una targeta moneder i pots pagar al metro, bus, maquines expenedores i altres comerços com els McDonalds o els 7elevens. Lo millor de tot és que funciona mitjançant radiofreqüència. Això vol dir que per a pagar només cal apropar-la al lloc indicat i ja està. D’aquesta manera no te cal traure la targeta de la cartera i pots fer les transaccions més ràpidament.

Després de mitja hora de tren vam arribar a Kowloon la zona on es trobava el nostre hostel. Hong Kong (Xiang gang en xino mandarí, que significa port olorós o algo així) està formada per la península de Kowloon i diverses illes (les més importants són Hong Kong Island i Lantau Island). Des del primer moment que vam xafar l’asfalt de la ciutat ens vam donar compte que era ven diferent de Xina. Per a començar los cotxes anaven per la esquerra (no oblidar que Hong Kong havia estat colònia anglesa fins al 1997). També cal destacar la diversitat de la gent. En una passejada curta pel carrer podries arribar a vere indis, asiàtics, musulmans, negres i alguns europeus. Un clar exemple d’esta diversitat el trobàvem al nostre carrer on separades amb uns pocs metres de distància es trobaven una Iglesia catòlica i una mesquita. A més a més també ressaltaven l’enorme quantitat de botigues de roba, joieries, articles electrònics, etc. Salvant les distàncies es podria comparar amb la mateixa saturació que hi ha a Andorra.

Al arribar al hostel ens havíem d’esperar fins les onze per a que mos donessen l’habitació. Per això per a passar el temps ens vam dirigir al Kowloon Park que es trobava ben a prop del hostel. El parc era molt bonic i frondós. Estava ple de plantes tropicals i llacs menuts. També hi havia una zona on la gent ballava o practicava tai chi.

Al tornar al hostel vam tenir una mica de discussió amb els seus responsables ja que les habitacions que havíem reservat per Internet no eren les mateixes que mos donaven. Al final mos van acabar donant-ne unes que “en teoria” eren millors que les que havíem reservat ja que podíem dormir 2 persones a cadascuna. Res més lluny de la realitat. La habitació que mos tocava compartir a Dawid i a mi era com un zulo. Només cabia el llit encastat entre les tres parets i una taula i una cadira per a dixar les coses. Almenys tenia aire condicionat. Els lavabos comunitaris es trobaven al final del passadís on a banda i banda se trobaven les habitacions dels companys. Us deixo unes quantes imatges de les instal·lacions a continuació per a que us feu a la idea.

Una vegada passada la primera impressió del forat on dormiríem los propers quatre dies, vam dinar a un restaurant cantonés. El menjar estava prou bo però hi havia poca quantitat. A la tarda ens vam dirigir a l’illa de Hong Kong per a pujar al Victoria’s Peak. Abans però, vam poder contemplar los increïbles gratacels que s’acumulaven un detràs de l’altre. Cadascun era diferent de l’altre i tots tenien les seves particularitats. Hi havia edificis per a tots los gustos. Molts d’elles eren preciosos però també n’hi havia uns quants que eren bastant cutres. Vam pujar al Peak amb una espècie de tramvia cremallera que pujava per una pendent empinadíssima. Una vegada a dalt vam continuar pujant fins al mirador que es trobava a sobre d’un centre comercial. D’allà dalt vam poder contemplar una de les vistes més espectaculars de la ciutat. D’una banda es veia el mar i les illes subjacents i de l’altra tots els edificis que hores abans havíem vist des de baix. A més a més, vam coincidir amb la posta de sol. L’escenari no podia ser més idíl·lic.

Ja entrada la nit vam baixar del pic per a anar a Lan Kwai Fong. Esta zona de marxa esta formada per uns quants carrers on a banda i banda només hi ha pubs, bars i discoteques. L’ambient que hi havia era molt bo i com us havia dit abans aquí també es notava la gran varietat multicultural. Dawid, Carly i jo per a variar vam fer botellon. Més tard, abans de tornar al cau a dormir vaig omplir la panxa menjant lo primer kebab des de que estic fora de casa.

Xiquets, prou rotllo per avui. Demà la segona part. Si voleu vere més fotos cliqueu a l’enllaç que posa Hong Kong a l’esquerra d’estes linies.

Comments

I com no podia ser d’una altra manera i continuant en la tradició establerta la primera vegada , després de la presentació havia sorpresa. Si la primera vegada havia preparat “pa en tumaca” i “truita de pataques” ara tocava una altra coneguda especialitat de les nostres terres, les  “pataques braves”. Per fi, al cap de dos mesos d’estar aquí vaig poder realitzar-les amb èxit. Lo motiu pel qual no les havia fet abans és que no tenia ni els ingredients ni els instruments adequats per cuinar. Quan dic ingredients em refereixo a l’allioli i no vulgueu saber com al final l’hai aconseguit fer. Si voleu la presentació o una mostra de les braves m’ho dieu i us ho envio per correu XD.

Lo dia següent, dimarts, aquí era el “Mid-Autumn festival ” o “Moon Festival”. Una festa popular a l’est asiàtic on tradicionalment se celebra l’abundància de la collita efectuada durant l’estiu i en el qual la lluna es troba en la seva màxima plenitud i brillantor. Tot i ser un dia festiu, a l‘empresa es treballava encara que vam sortir una hora abans. És un dia per a passar en la família i menjar els tradicionals “mooncakes” o petits pastissos de fruites.

Com que la única família que tenim aquí som tots los “no-xinos” vam decidir passar la velada junts. Vam comprar dos ampolles de vi i una caixa amb diversos “mooncakes” i vam anar a prendre la fresca al West Lake. Ens vam situar al principi del “Su di” que és el dic que creua pel mig el llac. Des d’allí la vista de Hangzhou  és esplèndida i també es pot observar la lluna perfectament. Espero que a les fotos se puga apreciar bé tot lo panorama.

Res més per esta setmana. Tota la que ve és festa nacional a Xina. Per això demà marxem de viatge cap a Hong Kong fins lo dimecres que ve. Quan torno espero tenir temps per  continuar explicant-vos més fake-contes xinos.

Au, cuideu-vos!

Comments

De totes maneres, lo divendres per la tarde, una vegada feta la feina, los del departament me van invitar a anar en ells al Botanic garden de Hangzhou. La intenció era anar-hi per a beure te i jugar a cartes (dedueixo que és la diversió preferida dels xinos). També deien que ara era la millor època per a olorar la olor de la fulla dels arbres típics de Hangzhou, els “Camforers” (traducció de la viquipedia). Al arribar allí los arbres encara no feien olor però lo paisatge igualment era bastant idíl·lic. Us deixo algunes fotos per aquí, si en voleu vere més cliqueu als links que hi ha a l’esquerra.

Lo dissabte a l’hora de dinar vam decidir investigar pels restaurants del barri. Normalment sempre anem al mateix i demanem el mateix menjar. Per això, vam anar a un que mos havia recomanat l’indio on dia que feien un pollastre exquisit. Efectivament, lo minjar estava boníssim. No només lo pollastre sinó també altres degustacions xines com unes verdures bullides o una espècie de rotllets fregits. És un llàstima que no portés la càmera. La pròxima vegada l’agafo. Tot junt mos va costar uns 20Y per cap.

A la nit havíem quedat per anar a sopar al restaurant japonès Ajisen Ramen. Era de la mateixa cadena del que havíem anat dies abans a Shanghai. El menjar, com l’altra vegada estava exquisit. Jo em vaig demanar una ensalada acompanyada amb una vinagreta de wasabi i uns “montaditos” de calamar igualment deliciosos. Ja amb la panxa plena havíem de fer algo per baixar tot lo menjar. I quina millor idea que tornar a reivindicar la nostra cultura garrula fent un “botellon”. Per això vam comprar una ampolla d’alcohol xino, unes quantes de te i mos vam dirigir a la vora del West Lake per realitzar la cerimònia. Després de tragar-nos com vam poder tan “gustosa” beguda vam caminar fins al club C-Y. No vam fer molt tard. La discoteca estava bastant plena i mos vam cansar enseguida. Al arribar a casa com que no tenia son i feia temps que em feia il·lusió em vaig posar a vere lo partit del Barça per PtPTV a l’ordinador. Em va emocionar molt tornar a vere un partit sencer del Barça després de molt de temps. I a més a més després del resultat obtingut.

Lo diumenge va ser un model de com haurien de ser tots los diumenges. Dormir, minjar, fer lo vago i dormir.  A més a més,  si li sumes que este menjar esta fet per natros i està regat amb un bon vi negre australià pots arribar a tocar la felicitat. Vam baixar al mercat de baix amb Poliana i vam decidir que compraríem los ingredients necessaris per a fer los “jiaozi” o raviolis xinos. Vam comprar la massa, pollastre, ceba i algunes altres verdures. Sense oblidar les pataques ja que a petició popular dels companys de bloc, m’havien demanat de tornar a fer braves. Lo menjar i el vi com ja he dit estaven exquisits i la “siesta” de després va ser una de les més plàcides que recordo.

No res més per avui, que ja tinc la boca feta un toll. Durant aquesta setmana us explico com ha anat la presentació. Salut!

Comments

Després del sopar vam estar xerrant en altra gent que com nosaltres estava fent pràctiques a la Xina i també en gent autòctona que treballava en empreses d’aquí. Més tard, Kelly Liu, la responsable de IAESTE a Xina, ens va ensenyar l’oficina que curiosament es trobava al mateix edifici del restaurant.

Al final, ja acomiadant-nos de tots teníem ganes de sortir per algun lloc de juerga. Shubham coneixia un pub que es deia Zapatas que deia estava prou bé.  Com no teníem moltes més opcions vam anar-hi. El lloc no estava mal,  era una casa d’estil europeu on l’interior estava decorat amb tocs mexicans. L’únic problema és que estava ple d’estrangers. No se si us he dit però prefereixo anar als llocs on van la gent xina. Semblen més autèntics i no has de suportar als “fantasmes” dels estrangers. Per a fer-vos una idea de lo que vull dir imagineu-vos lo Maremàgnum de Barcelona.

Al dia següent, abans de tornar a Hangzhou, vam fer una visita pel “fake market”. Aquest es trobava a dins d’una parada de metro i havien botigues de tot tipus. Després de estar regatejant durant una estona les meus adquisicions van ser: Un pen drive de 32GB de “Sony” per 100Y (10€) i una maleta de mida mitjana “Samsonite” per 150Y (15€). La maleta tot i ser “fake”  semblava de bona qualitat. No puc dir lo mateix del pendrive. Ja era una mica sospitós que hagués un pendrive amb tanta capacitat però amb aquest preu vaig decidir arriscar-me. Al arribar a casa, vaig provar-lo a l’ordinador i efectivament lo seu funcionament no va ser l’esperat. A partir d’ara prometo només comprar-me “fakes” que no siguin electrònics!!

Zài jiàn!

Comments

http://www.chino-china.com/

http://chinesepod.com/

No només he après l’idioma, sino que també he pogut conèixer alguns esbossos de la cultura. Lo divendres, Tracy, una xica que coneixia de la piscina on vaig cada setmana, me va invitar a casa seua a prendre te (no malpenseu). Me va explicar que existeix tota una cultura referent al te. Jo sabia que n’hi havia diferents tipos pero no que depenent del tipo hi havia maneres diferents de servir-lo. Aquella nit va preparar un te exquisit. A més a més també me va explicar que feia un temps havia après a tocar el gu qin (pronuncieu-ho cuchin ). Este instrument consisteix en una fusta allargada i plana on a sobre hi ha 6 cordes tensades com les d’una guitarra. Segurament alguna vegada haureu sentit lo seu característic so en alguna pel·lícula xina. És una llàstima que aquella nit no portes la càmera per a fer fotos i vídeos però estic segur que hi haurà altres ocasions.

Com lo divendres havia segut tan tranquil lo dissabte volíem una mica de juerga. Així que vam trucar al nostre amic Hangzhouenc Thomas per a vere on podiem anar. Com sempre mos va portar als millors llocs. Per a sopar vam anar al restaurant d’un hostel que es tobava a prop del llac. Lo minjar era exquisit, incloses les potes de pollastre que veieu a la foto. A més a més també vam beure un vi negre xino que estava prou bé. Després del  sopar vam anar a pegar unes voltes pel llac en lo seu cotxe per acabar finalment anant al club C-Y. A n’este la música no era tan contundent com a G+ i se podia ballar més. La disco per dins estava bastant ben decorada amb moltes llums per les parets i una característica peculiar. Hi havia una plataforma d’uns 8 m² davant de la cabina del dj la qual estava subjectada al terra en uns amortiguadors. Ja vos podeu imaginar l’efecte que feia quan estava tota plena de xinos ballant. La veritat és que mos ho vam passar molt bé. No se si les dos botelles de vodka que mos vam prendre van tenir algo a vere. A més a més, no mos van costar res gracies a les influencies del nostre amic.

Al dia següent, ja havent paït les conseqüències del dia anterior, a la tarde vam anar al pis de Carly, la xica americana. Feia una setmana que ella i les seues dos companyes xines s’havien canviat d’apartament i feien una festa d’inauguració. Quan vam arribar estaven les 3 preparant jiaozi  (o dit d’una altra manera, empanadilles) i mos vam oferir per a ajudar-les. L’elaboració era molt fàcil, agafaves una petita massa redona i l’omplies de carn i alguns vegetals, després la tancaves i li donaves forma. Finalment, només calia bollir-les i ja estaven llestes per a consumir acompanyades de vinagre de soja. Era bastant divertit ja que a mesura que anaves fent lo minjar te l’anaves minjant. Després de sopar  vam jugar a les cartes i vaig fer alguns trucs de màgia en los quals les xines se van quedar parades. Eren molt gracioses ja que lo seu comportament era com lo de dos xiquetes menudes. Cap a les 10 mos vam acomiadar i vam quedar que la propera festa seria al nostre pis i el menú seria multicultural (minjar xino, brasileny i hispanocatalà).

Crec que ja he recuperat prou informació gràfica per a fer un post resum dels minjars més destacats que he pogut tastar fins ara. En properes ocasions publicaré els top ten dels plats més exquisits i també dels més estranys o desagradables. Fins la pròxima!!

Comments

Lo dissabte següent, la gent  més jove del departament havien organitzat una excursió a la muntanya de Yunshan i natros hi estàvem invitats. Esta  muntanya es troba situada a la part més occidental del llac i està envoltada per frondosos boscos verds i grans camps on es cultiva el te. La pujada inicial va ser bastant empinada i la nostra amiga brasilenya quasi que no ho conta. L’esforç inicial va tenir la seua recompensa al arribar al punt més alt d’aquesta muntanya. La vista era molt bonica. Es podien vere altres muntanyetes totes rebossades de camps de te i fins i tot se podia intuir lo riu Qiantang que passa per la vora de Hangzhou. També hi ha via una espècie de templet on la gent podia anar a resar al seu Deu i encendre espelmes. Allí també es trobava l’arbre Ginko el qual dien que tenia uns 1400 anys. Després del prescriptiu descans vam emprendre la baixada per l’atra vessant de la muntanya. Ara al paisatge també se sumaven grans boscos de bambú. Cap a la una vam arribar al petit poble de Meijiawu. Vam dinar un excel·lent menjar i després amb un got de te a la ma mos vam posar a jugar a l’UNO en los xinos. Si si, a Xina també tenen l’UNO. Després d’unes animades partides cap a mitja tarda vam tornar al pis a descansar una estona per a estar preparats per a la nit. Crec que ja vos haureu fet a la idea d’on vam anar.

Per a tancar lo post d’avui dos coses:

- A l’esquerra he afegit més links per a que pugueu vere los àlbums virtuals en les fotos dels diferents viatges.

 - A Hangzhou ja no fa calor!!!! Avui la temperatura màxima és de 25 i la mínima de 21 encara que plou. No se pot tenir tot però es d’agrair que la temperatura haigo baixat dels 35º-40º dels primers dies.

再见!

Comments

A més a més, com ja us havia dit en posts anteriors també, hem conegut a Thomas, un xino renegat que li agrada viure a la manera occidental i mos porta al millors llocs de juerga com G+. El dissabte vam tornar-hi per segona vegada i mos va sorprendre tant com la primera.  Porta lo camí de convertir-se en la Termi de la Sénia o en la Razz de Barcelona.

I com no podia ser un altre, lo motiu principal pel qual esta ciutat m’està començant a captivar és lo West Lake. Lo dissabte per la nit vam anar a la pagoda Leifeng que es troba a la vora del llac a la part sud. És un edifici reconstruït de principis d’este segle on l’exterior esta format per les conegudes formes que tenen les teulades xines. L’estructura il·luminada era impressionant. Però no tant com la vista que es podia vere des de l’últim pis. La imatge de Hangzhou en los edificis pampalluguejant i los vaixells, també lluminosos, dibuixant esteles en la immensitat llac era idíl·lica. Tot contemplant esta estampa, i juntament en la suau brisa que bufava, em començava a envair una agradable sensació de pau i tranquil·litat que feia temps que no sentia.

Tot i això, esta setmana han sigut les festes de la Sénia. Lo meu cos, en especial lo meu fetge, deu estar estranyat. Acostumat a la cita anual en la que durant 10 dies sofria intensos maltractaments, enguany encara es deu estar preguntant que passa. Ha sigut lo meu primer any sense festes i la veritat es que m’han passat bastant desapercebudes. Les festes per a passar-les intensament s’han de viure des de dins. Lo que està clar que l’any que ve les penso disfrutar lo doble.

No res més per avui. Ara ja sabeu que toca. Fer bondat, portar-se bé en la ressaca i deixar que lo cos se vaiga acostumant a la rutina diària. Ah, una cosa més! Molta sort als que tingueu exàmens de setembre!

Comments

Normalment, quan tens les expectatives molt altes en vers alguna cosa lo resultat final et sol decebre. Però hi ha altres ocasions, no tan freqüents, en que la realitat està al nivell de lo esperat i fins i tot ho supera. Este és lo cas de Shanghai. Jo ja sabia que era una ciutat molt moderna, en edificis  alts que es perdien entre els núvols, però la sensació que vaig tenir al arribar és indescriptible. Durant el trajecte en taxi des de la estació al hostel ja vam poder observar totes les magnifiques torres il·luminades per tota la ciutat.

La situació del hostel era ideal. Estava a la part inferior del Bund. Esta zona es troba a la vora del riu Huangpu i des d’aquí es pot contemplar l’altra vora del riu on es troben els edificis més alts com la torre Jinmao i la Oriental Pearl Tower. El hostel per dins era un edifici bastant nou i dins de lo que cap bastant net també. Les habitacions eren d’unes 10 persones però amb separacions ben delimitades per als llits amb cortineta inclosa per tenir més intimitat.

El dia següent teníem planejat anar des de Yan’an Road fins a la Plaça del Poble. Allí es trobava el museu de Shanghai entre d’altres edificis espectaculars. Els que més em van cridar l’atenció eren un que tenia la part superior acabada en punta on es podia vere reflectit el sol i una altre les parets del qual estaven ondulades. Us fareu una millor idea si mireu les fotos.

Vam passar el matí al museu. A priori podria semblar avorrit però va ser d’allò més interessant. Hi havia exposicions de casi totes les expressions d’art xines: ceràmica, escultura, escriptura, mobles, moneda, estampes, roba, etc. A l’hora de dinar vam tenir molta sort i vam trobar un restaurant japonès on vam menjar realment bé. L’anguila amb arròs que vaig minjar era deliciosa.

A la tarda, era obligatòria la passejada per Nanjin Road, el carrer comercial més important de Shanghai. L’ambient d’este carrer era molt bo encara que estigues atapeït de turistes de tot arreu. Contínuament t’abordaven xinos preguntant-te si volies rellotges, carteres, dvd’s,  “massatges”, etc. Per passar l’estona vam entrar a una “comic shop”, tot un paradís friki. Allí no vam parar de fer lo tonto en lo munt de ninots, joguets i robots roses que trobàvem.

Al final del carrer, vam decidir agafar lo metro per anar a l’altra banda del riu a la zona de Pudong. Allí es trobava tot un complex d’edificis que conformaven tot un nucli financer. Com hai dit abans, los edificis més important són la Oriental Pearl Tower i la torre Jinmao. A n’esta va ser on mos vam dirigir per a pujar al pis 88 on hi havia un mirador des del qual se podia vere tot Shanghai. La vista era espectacular ja que es veia tota la ciutat, el riu i tots els vertiginosos  edificis del costat.

Ja fent-se de nit vam tornar cap al hostel passejant pel Bund intentant esquivar la gran marea de xinos que es concentrava pel passeig i observant per enèsima vegada les vistes dels gratacels a l’altra vora del riu.

Preparant-nos per a la nit vam comprar una botella de Ginebra i a la terrasseta del hostel vam practicar una de les noves costums espanyoles, lo “botellon”. Quan los nivells etílics van ser los adequats, vam agafar un taxi i mos vam dirigir a una discoteca. Es deia Babyface i posaven Tecno-House i també algo de R&B. La nit se va acabar a les 3 ja que estàvem bastant cansats i encara mos quedava lo dia de demà.

Lo diumenge vam aixecar-nos tard per a pair adequadament la ressaca. Una vegada desperts i esmorzats la intenció era anar al “fake market” o mercat de les falsificacions al carrer Huaihai. Realment no era un mercat, sinó petites cases on t’arrastraven los xinos per a que puguesses vere i comprar lo “material” . Ara sé que és lo que senten a les seus pells la gent que es carnaça del “Aquí hay tomate” quan estan rodejats de Paparazzi’s. Només baixar del taxi mos vam vere rodejats d’un núvol de xinos que INSISTENTMENT mos pressionaven per a que anéssem a la seua casa. Watches, dvd’s, t-shirts, cridaven i no havia forma de traure-te’ls del damunt.  Finalment vam entrar a una d’aquestes cases i efectivament era com un paradís de la falsificació concentrat en pocs metres quadrats. Mirant mirant em vaig decidir per comprar un rellotge que tot i saber que era una falsificació semblava de bastant bona qualitat. Aquí començava l’altra part divertida, la negociació. Lo xino me dia que volia uns 1800 yuans. Jo que no, que no portava tants de diners a sobre. Llavors em va rebaixar lo preu a uns 1000. Vaig continuar insistint que no, que no volia pagar estos diners. A continuació me va dir que li fiqués lo preu que jo creia convenient. 500 li vaig dir. No me va mirar en bons ulls i va me va dir que 900. Al final li vaig dir que 500 era lo meu últim preu i que això o res. Desprès de pensar-seu va acceptar lo tracte. Encara penso que l’hagués pogut traure per uns 300, però estic prou satisfet del preu pagat. En una altra botiga també hem vaig comprar los dvds de “24 weeks later” i “The Grind House”. I love fakes!!

Després de fer les prescriptives compres, a la tarda vam anar al Yu Garden. Es trobava a la part vella de Shanghai i estava format per un temple al mig d’un estanc i per un munt de cases tradicionals xines on podies comprar tota mena d’antiguitats. Era curiós lo contrast que feia vere les tradicionals marques globalitzades com McDonalds, KFC o Starbucks en les cases tradicionals xines. Cap a les 6 mos vam dirigir al hostel per agafar les maletes i dirigir-mos cap a l’estació sud de Shanghai, la mateixa on vaig anar lo primer dia per agafar lo tren a Hangzhou.

Si voleu vere més fotos cliqueu al link de l'esquerra.

Comments

Se diu eTaola. Electric Taola. Taola era lo nom de la bici que vaig tenir abans (crec que no us ho havia dit). Era una bici de segona mà que em va costar 100 yuans i que lo segon dia ja tenia la roda del davant punxada. Lo més bo de tot, és que lo dia que va dir prou, estava com a una mitja hora de casa. Vaig caminar una estona per a vere si trobava una botiga de reparació, al no trobar-ne cap vaig abandonar-la en un carrer i vaig agafar un taxi cap a casa. Avui he anat a buscar-la i en breu (quan sàpiga dir “vull vendre la bici” en xino) la vendré.

Per què Taola? Perquè quan anàvem en lo bus a cada parada  la megafonia sempre solia repetir les mateixes paraules. Entre elles la que se mos va quedar més i repetíem més a sovint era Taola. A més crec que vol dir “aixeca’t! “

Parlant d’una atra cosa, este finde mon anem a Shanghai! Això vol dir que la setmana que ve tindreu ració de fotos Shanghaineses (Emma, procuraré fer fotos arquitectòniques pa que pugos agafar inspiració).

Adeuu!

Comments

Després vam tornar al bus per a anar a dinar a “Lotus Town” (traducció literal). La ciutat era molt petita i estava bastant bruta però la vista que tenia del riu era bonica. Després vam tornar una altra vegada al bus per dirigir-nos a “Phoenix Town”.  Lo viatge no va ser molt agradable ja que a part de durar 3 o 4 hores les carreteres estaven fetes una merda. Vam vere 2 accidents un d’un camió que s’havia sortit de la carretera i l’altre d’un bus. A la nit, després de tot lo meneo vam arribar a l’hotel.

Després d’haver sopat vam anar a pegar una volta pel poble. Hi havia una ambientillo bastant bo. Les botigues estaven obertes i la gent passejava tranquil·lament. Era molt bonica la zona de la ciutat que donava al riu. La gent encenia espelmes, les ficava en barquets de paper i les deixava anar al llarg del riu. Per accedir a l’altra part del riu havies de passar per un pont fent d’unes pedres rectangulars separades unes de les altres. Les parets exteriors dels pubs estaven decorades amb llums. Vam acabar entrant a un pub dels molts que hi havíem. Allí vaig demanar una Heineken xina, però de Heineken tenia menos que jo de xino. Després de xerrar i beure Wang Jing Jang mos va oferir de cantar al karaoke a Dawid a mi. Lo problema era que la majoria de cançons eren xines. Al final vam mirar a la llista de cançons i vam trobar Yesterday, encara que tenia un inconvenient. La música del karaoke era en directe, es a dir, havia un tio tocant. Pos este xino no se coneixia la melodia i vam haver de cantar-la a pel. Menos mal que mos sabíem la lletra. Després d’haver destrossat la cançó dels Beatles vam tornar cap a l’hotel. Al dia següent haviem de tornar cap a l’estació per agafar lo tren de tornada. Abans però, pel matí vam tenir temps d’acomiadar-mos de la ciutat pegant una volta pels seus animats carrers. A la tarde vam arribar a l’estació per a tornar a agafar lo tren cap a Hangzhou. Esta vegada no havia concurs de Sudokus però igualment mos ho vam passar bé. Al dia següent vam arribar a la nostra calorosa ciutat sentint-mos una mica més com a casa.

Fins aquí lo relat del viatge. Espero que haguésseu captat una part de l’essència  de la Xina profunda tal i com ho vaig fer jo. Si voleu més fotos, cliqueu a l’enllaç que teniu a l’esquerra. Intentaré posar les més representatives. Fins la pròxima!

Comments

Al dia següent pel matí havíem de tornar al parc, però esta vegada entraríem per un altre accés de tal manera que podríem anar seguint lo curs del riu que passava per allà. L’únic problema va ser que lo temps no mos va acompanyar i va ploure tot lo matí. La “bona” noticia era que mos hauríem de posar estos xubasqueros tan monos. Al mig dia vam anar a dinar a un nou i més bonic hotel que l’anterior. Després de dinar vam tornar al parc per acaba de vere animalets i persones a les roques, ara si ja, sense pluja. A la nit durant lo sopar mos van repartir els premis del sudoku i els altres jocs que vam fer al tren. Com no podia ser d’una altra manera aquella nit vam organitzar una altra festa. Esta vegada estava millor preparada ja que vam trobar una botiga a prop on aprovisionar-mos. Volíem comprar vi blanc xino i vam preguntar a Wang Jing Jang que era lo que mos acompanyava durant tot lo viatge que mos aconsellés. No se si va un malentès però al final vam acabar comprant un licor d’arròs de 50º. A més a més d’unes cerveses i unes quantes marranades pa picar. El moment àlgid de la nit va ser quan mos vam posar a cantar los himnes de cada país. Jo per suposat vaig cantar “Els Segadors” però lo millor van ser los xinos cantant lo seu himne, impagable. Si tinc ocasió penjaré lo vídeo al Youtube.

Ei, això ja esta agafant una bona seguida. Si lo que costa més és posar-se a escriure. Demà vos acabo de contar lo viatge.

Comments

Des del primer dia que vaig arribar a l’empresa lo meu tutor (lo  meu responsable a l’empresa) ja em va dir si em volia apuntar a un viatge que organitzava lo departament on treballo. Després de pensar-m’ho uns dies ja que tenia una altra opció d’anar a un altre viatge vaig decidir-me pel primer per dos motius bàsicament: preu per 6 dies de viatge (600 yuans, uns 60€ al canvi, tot inclòs) i la possibilitat de viatjar allà on van los xinos i no on van los típics turistes estrangers.

Lo viatge consistia en una visita guiada a l’oest de  la província de Hunan, és a dir, pel mig de la Xina profunda. Vam sortir lo dimecres de l’empresa en un bus que mos portaria a la estació de tren. Los únics foranis que anaven érem lo polaco, l’indio i jo. Poliana, es va tenir que quedar ja que no era del mateix departament. Pareixíem tres xiquets abans de sortir de viatge en la classe. Només vos cal mirar la cara de felicitat que posem a la foto.

Lo tren sortia a les 14:00 i arribava lo dia següent a Zhangjiajie a les 7:30. O siga que mos tocaria passar la nit al tren. Per sort este tenia vagons en llits més o menys còmodes on podríem dormir. Lo viatge se’m va fer realment curt. Vam conèixer a molts dels xinos que treballen en natros i em vaig sorprendre de que tots més o menys parlen anglès a la seua manera.  2 van ser los fets més destacats del viatge en tren.

Lo primer la gran idea que vam tenir al comprar una ampolla de vi negre. Vam decidir compartir-lo en tots los xinos que estaven al vagó i ells ben contents van acceptar la nostra invitació. Encara que no van beure molt, almenys ja vam fer una primera presa de contacte en la gent.

Lo segon i este m’afecta directament a mi va ser un concurs de sudokus. Ens van repartir un full en un sudoku per resoldre a cadascú. Lo nivell no era molt difícil i vaig poder acabar-lo bastant ràpidament.  Quan tots vam haver acabat ens en van repartir un altre. Suposo que el primer era d’entrenament i este ja era lo concurs en serio. Lo més bo de tot es que en cap moment fins al final vaig saber que lo concurs anava en serio i que havia un premi en metàl·lic per al  guanyador consistent en uns 800 yuans (80€). Pos bé, encara me vaig creure menys quan me van dir que jo era lo que havia fet lo sudoku més ràpidament i havia guanyat el premi. Fins al cap de 2 dies que no vaig tenir los diners a les mans creia que era una conya.

En lo somriure als llavis me’n vaig anar a dormir fins al matí següent que vam arribar a la ciutat de Zhangjiajie. Una vegada allí vam anar directament al gra i mos van portar en autobús a la zona turista. Durant el curt trajecte vam conèixer a la guia que mos portaria els següents dies per tot arreu. A partir d’aquell moment Dawid i jo no vam parar de fixar-mos en ella. Jutgeu vatros per les fotos el perquè. El lloc turístic era un gran parc natural on la seva particularitat raïa en la forma que tenien les muntanyes i les roques. Eren tan estranyes que feien recordar a figures humanes i animals i la guia estava contínuament posant a prova la nostra imaginació explicant a que s’apareixien. Cap al mig dia vam tornar a l’entrada del parc per dirigir-nos a un restaurant proper per a dinar.

Fins aquí la primera part del viatge. Demà continuo. No desespereu!

Comments